Martingales

Un ges­tor de comu­ni­cació d’un par­tit polític m’expli­cava com avui en dia és més ren­di­ble, en l’àmbit de difusió estratègica, apos­tar per les xar­xes soci­als més que no pas pels mit­jans de comu­ni­cació con­ven­ci­o­nals. Amb un mínim de tec­no­lo­gia s’acon­se­gueix una edició audi­o­vi­sual de qua­li­tat que té la pos­si­bi­li­tat d’arri­bar a cen­te­nars o milers de per­so­nes. A més –i això ho afe­geixo jo– t’estal­vies el sedàs dels pro­fes­si­o­nals de la comu­ni­cació, sense que hi hagi aquest mínim de con­fron­tació i fis­ca­lit­zació del mis­satge que es difon. Tots els par­tits polítics s’han abo­cat, doncs, a aques­tes noves vies de comu­ni­cació, que et per­me­ten con­nec­tar direc­ta­ment amb el votant assu­mint el con­trol total del mis­satge. I ho fan a cara des­co­berta, sota les sigles de la for­mació política, però també de sotamà, a través de per­fils fal­sos i amb estratègies tan rocam­bo­les­ques com la de difa­mar el propi líder o par­tit, donant a enten­dre que ho pro­mou el rival polític i, així, gene­rar sim­pa­ties cap a un mateix. Sur­re­a­lista però, en molts casos, efec­tiu. Sem­pre que la mar­tin­gala no t’acabi escla­tant a la cara. Que li ho diguin a ERC i a la seva cam­pa­nya B, de vega­des a través de xar­xes i d’altres no. Lla­vors, de cop i volta, aques­tes noves vies de comu­ni­cació que eren l’opció més directa i ren­di­ble per arri­bar al ciu­tadà, es con­ver­tei­xen en el teu pit­jor mal­son. El risc de des­viar-te cap a alter­na­ti­ves no sem­pre il·legals, però sí tram­po­ses en la majo­ria de casos, et pot gene­rar l’efecte con­trari fins al punt que aca­bis ense­nyant les ver­go­nyes de manera pública i lamen­ta­ble­ment osten­tosa. Perquè les xar­xes soci­als són tan lla­mi­ne­res i efec­ti­ves com des­truc­ti­ves i enga­nyo­ses. A parts iguals. I perquè mai es pot fin­tar defi­ni­ti­va­ment la feina dels pro­fes­si­o­nals de la comu­ni­cació, que, tot i que ara veuen com se’ls mul­ti­pli­quen les difi­cul­tats per arri­bar al fons de la qüestió, sem­pre l’aca­ben abas­tant. ERC és, ara mateix, l’exem­ple més llas­timós. Però no ha estat el pri­mer ni serà el dar­rer. Les mar­tin­ga­les, a les xar­xes o fora, s’han nor­ma­lit­zat.