Adolescència

Quan eduques els teus fills sempre ho fas amb aquell alè permanent al clatell, amb aquella veueta constant que ronda pel teu cervell i que t’empeny a analitzar les conseqüències de les decisions que prens. Aquell dilema constant perquè els teus fills no visquin com en el servei militar però que tampoc sigui un campi qui pugui. Que et vegin com una aliada perquè t’expliquin com se senten però sense sobrepassar la línia entre mare i fill que és imprescindible mantenir. Que puguis aïllar-los dels perills de les noves tecnologies i de les xarxes socials però que tampoc perdin el tren en el que serà indiscutiblement el seu món. D’intentar educar-los en uns valors però sense sentir-te responsable de les decisions que prendran quan siguin grans.

I, precisament en aquest darrer punt, és on posa el dit a la llaga la sèrie Adolescencia que, si no l’han vist, els recomano que la recuperin el més aviat possible, sobretot si tenen fills adolescents o en vies de procés. No sé si és massa agosarat dir que és una obra mestra, però s’hi acosta. Són quatre episodis, gravats tots ells en pla seqüència, és a dir, d’una tirada de manera ininterrompuda. Un format que t’introdueix directament en la història, com si s’estigués produint al teu voltant. Els seus creadors, Jack Thorne i Stephen Graham, exposen amb valentia els efectes més perversos de les xarxes socials, de com es pot escapar el control dels teus fills sense ni adonar-te’n, de la crueltat del bullying i de la pressió que arriben a suportar, en silenci, tants joves, i com es complica la gestió dels mestres. La sèrie et deixa sense respiració, perquè t’hi arribes a veure reflectit en un futur. T’esquinça per dins. Et commou. I et fa reflexionar. Fins arribar a la conclusió que pots arribar a fer el millor pel teu fill, educar-lo tan bé com puguis imaginar, intentar no deixar cap racó en l’àmbit sentimental, que el seu món no sigui un búnquer inaccessible i que si pateix tingui la confiança de poder-ho explicar. Que pots fer tot això però que no evites la possibilitat que, un bon dia, tot salti pels aires. I tampoc evites que, malgrat tot, te’n sentis profundament responsable.