Sobre la llengua

Un català tele­fona, per motius pro­fes­si­o­nals, a un poble prop d’Esto­colm. Qui des­penja l’auri­cu­lar pro­nun­cia el “hello!” inter­na­ci­o­nal, i ales­ho­res el català demana pel doc­tor F, suec. Quan el doc­tor F des­co­breix que la con­ferència ve de Bar­ce­lona ini­cia la con­versa amb un “diga”. El català s’excusa, en anglès, de no poder uti­lit­zar l’idi­oma del doc­tor, ja que no el sap. Ales­ho­res el suec, molt ama­ble­ment, s’excusa en cas­tellà: “También uste­des me tendrán que per­do­nar, pues yo tam­poco hablo su len­gua”. El català, una mica des­con­cer­tat, li fa veure que està par­lant en espa­nyol, i el suec ho pre­cisa: “Sí, és clar, però el seu idi­oma no és l’espa­nyol, sinó el català, i, per­doni, però no el parlo gaire bé”.

Que ens vin­gui de fora una defensa de la iden­ti­tat del nos­tre idi­oma és una anècdota agra­da­ble que no pot com­pen­sar, però, la feblesa de la defensa inte­rior, que és on ens juguem deci­si­va­ment la par­tida.

Una amiga igua­la­dina m’explica el que en diu una “pàgina vis­cuda”. Un nen de família astu­ri­ana amb vuit fills, tras­lla­dada a Cata­lu­nya, ingressa en un par­vu­lari català, passa després a una escola cata­lana fins als nou anys, i ja és un cata­la­no­par­lant per­fecte, dels pri­mers de la classe. I ara ve l’amarga con­ti­nu­ació: els seus ger­mans més petits, àdhuc nas­cuts a Cata­lu­nya, ingres­sen a l’escola esta­tal i són cas­te­lla­no­par­lants.

Què passa a l’escola esta­tal, doncs? Hem de tenir en compte que cada any es for­men a Cata­lu­nya molts mes­tres de català –dos mil, tres mil, inclo­sos els que es tro­ben a mig reci­clatge?– que arri­ben a l’escola esta­tal; quin paper hi fan o hi poden fer? ¿hi donen el ren­di­ment que seria lògic després de tants esforços esmerçats a for­mar-se en la seva espe­ci­a­li­tat? Tot fa pen­sar que les seves pos­si­bi­li­tats de tre­ball de redreçament lingüístic, cul­tu­ral i naci­o­nal que­den des­a­pro­fi­ta­des i que molts alum­nes no arri­ben a ado­nar-se –viure el fet– que tenen un mes­tre català.

Els pares poden exi­gir a la direcció dels cen­tres esta­tals que en comp­tes de posar als par­vu­la­ris els mes­tres aca­bats d’arri­bar a Cata­lu­nya –i que no ente­nen el nos­tre idi­oma– hi posi per­so­nal cata­la­no­par­lant, perquè també en aques­tes esco­les cal apli­car la “Cons­ti­tución” que ordena de donar als nens un ense­nya­ment pre­es­co­lar en la llen­gua materna. Es fa, això?

I encara un punt a con­si­de­rar: les estadísti­ques que s’encar­re­guen a les esco­les esta­tals sobre el per­cen­tatge de nens cas­te­lla­no­par­lants són con­fec­ci­o­na­des per uns mes­tres que con­fo­nen la llen­gua dels pares amb la de llurs fills, i aquesta con­fusió ens és per­ju­di­cial. Perquè aquests nens que apa­rei­xen com a cas­te­lla­no­par­lants hau­rien d’aparèixer com a “bilingües”, perquè ja fa cinc anys que estu­dien català. ¿O és que aques­tes clas­ses no com­plei­xen el seu objec­tiu?

Diria que no podem “fer el suec” ni un dia més sobre un pro­blema tan greu, si no fos que hi ha suecs que el veuen més clar que molta gent que viu entre nosal­tres.