Ressaca de Fires

Diu­menge es van aca­bar les Fires de Girona i aquesta és una set­mana d’aque­lles que van costa amunt. Tot és més fei­xuc, fa més fred, es fa fosc més aviat, hi ha més mal humor... Encara avui es noten les pet­ges (massa resi­dus no reci­clats) de les atrac­ci­ons de la Devesa, no així les flai­res de les pata­tes far­ci­des, les cas­ta­nyes o dels xur­ros que omplen de tar­dor Girona. Ara és moment de pas­sar comp­tes i d’ana­lit­zar com ha anat l’esde­ve­ni­ment, però també és el temps d’escol­tar comen­ta­ris de cunyat del tipus: “aquest any no han val­gut res, les Fires”, “abans pro­gra­ma­ven espec­ta­cles més impor­tants, venien artis­tes molt grans, abans...”, “el cas­tell de foc de l’any pas­sat era millor...”. Les valo­ra­ci­ons dels amants de l’abans (Ai l’abans!) es cre­uen al meu entorn, amb les glos­ses dels fanàtics entu­si­as­tes de les fes­tes, dels qui per Fires encara es com­por­ten com si tin­gues­sin 20 anys i com diuen ells i elles (una mica des­fa­sats) “ho hem donat tot”. Aquesta gent és la que aquesta set­mana ho està pagant més car. Crui­xi­ments gene­ra­lit­zats que ni el para­ce­ta­mol alleuja, can­sa­ment, pun­xa­des al fetge, tos i son. Son acu­mu­lada per no haver-se ficat al llit tan­tes hores com l’edat els dema­nava i tos perquè el fred de les bar­ra­ques “és molt traïdor, ja ho sabem els de Girona, això”. I així van pas­sant els dies i enrere que­den els àpats fami­li­ars, les con­ver­ses per arre­glar el món, i les visi­tes dels parents llu­nyans, cosa aquesta que també s’està per­dent segons m’expli­quen al meu vol­tant. “Abans per Fires ens trobàvem tota la família. Ara, ja no... uns quants sí que coin­ci­dim, però vaja. És ben dife­rent.” Lle­gint històries de Girona he vist que les Fires de Sant Narcís es remun­ten a l’any 1800. Segons Gibert, començaven amb la dis­tri­bució dels firai­res a la zona actual de la Ram­bla que en aque­lla època era la plaça de les Cols. Cent anys més tard, els firai­res es van tras­lla­dar a la plaça de Sant Agustí; després, a la Gran Via, i final­ment, a la Devesa. En el moment d’escriure aquest arti­cle a la Devesa encara hi ha una xur­re­ria tan­cada i set cai­xes o remolcs espe­rant ésser engan­xats als seus cami­ons per mar­xar cap a un altre indret i tor­nar a començar el cicle. Les dei­xa­lles escam­pa­des al seu entorn con­fiem que també mar­xa­ran.