Un butlletí

El but­lletí infor­ma­tiu del “Secre­ta­ri­ado de la Comisión Epis­co­pal de Migra­ci­o­nes” del pas­sat mes d’octu­bre (núm. 186) no m’ha agra­dat gaire. En relació amb Cata­lu­nya, pre­senta uns cri­te­ris sim­plis­tes que tras­puen, d’una manera més o menys enco­berta, una ani­mo­si­tat o almenys una incom­prensió greu de la rea­li­tat històrica i actual cata­lana.

Trobo que és ten­denciós pola­rit­zar el feno­men emi­gració-immi­gració en el cas d’Extre­ma­dura –com a exem­ple de des­po­bla­ment, que és ben cert– i en el cas de Cata­lu­nya, i dic que és ten­denciós perquè aquest segon plat de la balança duu aquest títol: “Regi­o­nes que engor­dan. Cataluña, por ejem­plo.”

Això d’“engrei­xar-se” és molt equívoc, sobre­tot si tenim en compte la situ­ació econòmica i social de Cata­lu­nya, l’índex d’atur, el cost de la vida, etc. ¿És malícia o és ignorància el fet de difon­dre, arreu de l’Estat, la imatge d’una Cata­lu­nya “engor­dada” i pròspera que “devora” les altres ter­res? ¿Per què no es dedica un apar­tat espe­cial a Madrid, que té un 50% de població immi­grada?

Amb el títol gene­ral “Voces de alerta”, es dedica una pàgina a repro­duir tres tex­tos publi­cats al diari Ya que pro­tes­ten del procés de cata­la­nit­zació. La tria, en exclu­siva, d’aquest diari és sig­ni­fi­ca­tiva, i cal deduir que els bis­bes espa­nyols s’iden­ti­fi­quen amb les opi­ni­ons que diuen que “es dis­cri­mina actu­al­ment els cas­te­lla­no­par­lants, a nivell esco­lar i pro­fes­si­o­nal, i se’ls pres­si­ona con­tra la seva volun­tat perquè pas­sin per l’adreçador del català, com abans pas­sava tot­hom per l’adreçador del cas­tellà, o pit­jor que abans.” La “bústia” de l’AVUI és cri­ti­cada pels bis­bes espa­nyols perquè mol­tes car­tes volen impo­sar el català d’una manera que equi­val a una “agressió”.

Aquesta Comissió Epis­co­pal està con­tra la cata­la­nit­zació dels immi­grats, i es mani­festa par­tidària d’una cosa que en diu “síntesi que generi una nova i més rica cul­tura”. En la base d’aquesta idea –que no és con­si­de­rada per ella mateixa “sufi­ci­ent”– hi ha una des­qua­li­fi­cació de la cul­tura cata­lana i la visió d’un pro­ducte final molt estrany i folklòric, abso­lu­ta­ment “pro­vin­ci­a­lit­za­dor”.

Una cosa és el res­pecte a l’immi­grant com a per­sona –si no actua des del seu lloc con­tra Cata­lu­nya–, la justícia social i d’altres for­mes de pro­tecció dels drets de l’indi­vidu, i una altra la demagògia que pre­senta la col·lec­ti­vi­tat immi­grada com una víctima dels cata­lans d’ori­gen, els quals es fa cul­pa­bles d’haver con­ser­vat una cul­tura i un idi­oma. Quan es parla dels emi­grants espa­nyols a França o a Ale­ma­nya, els fran­ce­sos i els ale­manys no són pas acu­sats.

Com que aquest but­lletí es dis­tri­bu­eix a totes les parròquies cata­la­nes, a través de la Dele­gació Epis­co­pal de Migració, penso que els nos­tres bis­bes i els cape­llans que tre­ba­llen a les parròquies on hi ha més immi­gració hau­rien de dir alguna cosa. Hem tin­gut, anys endar­rere, jerar­quies i cler­gues que no com­par­tien les acti­tuds de l’Església ofi­cial espa­nyola. ¿Què en pen­sen, ara, de l’espe­rit d’aquest but­lletí, que sug­ge­reix fins i tot la pos­si­bi­li­tat de con­si­de­rar immi­grats els nens i les nenes –fills de pares foras­ters– que ja han nas­cut a Cata­lu­nya?