Un butlletí

El butlletí informatiu del “Secretariado de la Comisión Episcopal de Migraciones” del passat mes d’octubre (núm. 186) no m’ha agradat gaire. En relació amb Catalunya, presenta uns criteris simplistes que traspuen, d’una manera més o menys encoberta, una animositat o almenys una incomprensió greu de la realitat històrica i actual catalana.

Trobo que és tendenciós polaritzar el fenomen emigració-immigració en el cas d’Extremadura –com a exemple de despoblament, que és ben cert– i en el cas de Catalunya, i dic que és tendenciós perquè aquest segon plat de la balança duu aquest títol: “Regiones que engordan. Cataluña, por ejemplo.”

Això d’“engreixar-se” és molt equívoc, sobretot si tenim en compte la situació econòmica i social de Catalunya, l’índex d’atur, el cost de la vida, etc. ¿És malícia o és ignorància el fet de difondre, arreu de l’Estat, la imatge d’una Catalunya “engordada” i pròspera que “devora” les altres terres? ¿Per què no es dedica un apartat especial a Madrid, que té un 50% de població immigrada?

Amb el títol general “Voces de alerta”, es dedica una pàgina a reproduir tres textos publicats al diari Ya que protesten del procés de catalanització. La tria, en exclusiva, d’aquest diari és significativa, i cal deduir que els bisbes espanyols s’identifiquen amb les opinions que diuen que “es discrimina actualment els castellanoparlants, a nivell escolar i professional, i se’ls pressiona contra la seva voluntat perquè passin per l’adreçador del català, com abans passava tothom per l’adreçador del castellà, o pitjor que abans.” La “bústia” de l’AVUI és criticada pels bisbes espanyols perquè moltes cartes volen imposar el català d’una manera que equival a una “agressió”.

Aquesta Comissió Episcopal està contra la catalanització dels immigrats, i es manifesta partidària d’una cosa que en diu “síntesi que generi una nova i més rica cultura”. En la base d’aquesta idea –que no és considerada per ella mateixa “suficient”– hi ha una desqualificació de la cultura catalana i la visió d’un producte final molt estrany i folklòric, absolutament “provincialitzador”.

Una cosa és el respecte a l’immigrant com a persona –si no actua des del seu lloc contra Catalunya–, la justícia social i d’altres formes de protecció dels drets de l’individu, i una altra la demagògia que presenta la col·lectivitat immigrada com una víctima dels catalans d’origen, els quals es fa culpables d’haver conservat una cultura i un idioma. Quan es parla dels emigrants espanyols a França o a Alemanya, els francesos i els alemanys no són pas acusats.

Com que aquest butlletí es distribueix a totes les parròquies catalanes, a través de la Delegació Episcopal de Migració, penso que els nostres bisbes i els capellans que treballen a les parròquies on hi ha més immigració haurien de dir alguna cosa. Hem tingut, anys endarrere, jerarquies i clergues que no compartien les actituds de l’Església oficial espanyola. ¿Què en pensen, ara, de l’esperit d’aquest butlletí, que suggereix fins i tot la possibilitat de considerar immigrats els nens i les nenes –fills de pares forasters– que ja han nascut a Catalunya?