Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Apèndix a can Felip: caganer i tió
Sobre el tema de can Felip, m’escriu Carles Fisas, avui cap de secretaria de l’Ateneu i un dels homes que saben més coses. I em dona unes altres raons per explicar l’origen de les expressions “cent” i “can Felip” aplicades a la comuna. Assegura que l’any 1714 hi havia poques comunes a Barcelona, i menys encara a la resta de Catalunya, i que per això és difícil pensar en la popularització del mot “cent” per designar-les. Creu que l’origen cal buscar-lo a mitjan segle XIX, quan els hotels francesos i suïssos van adoptar la numeració –que encara dura– de les cambres. La cambra 403 vol dir la cambra número 3 del quart pis, i la 101, la número 1 del primer pis. En aquell temps només hi havia una comuna per replà, excepte en les grans suites. Aquesta comuna portava a la porta el número 100 si era al primer pis, el 200 si es trobava al segon, etc. És molt natural que la gent conegués més el número 100 perquè es trobava al replà principal i era el que s’usava més.
D’altra banda, diu Fisas, el nom de “can Felip” no és invenció popular, sinó del dibuixant Gaietà Cornet, el qual, precisament en el número 100 del Cu-cut! –del 26 de novembre del 1903–, publicava a la portada una il·lustració significativa: el personatge del Cu-cut!, després de ratllar el número 100 escrit damunt la porta d’una comuna, hi escriu “can Felip”, mirant-se sorneguerament l’ombra de Felip V, a la qual fa dir: “Minyó, m’has ben pres el número!”
El títol del dibuix acudit és “El nostre projecte” i, efectivament, s’aconseguí que la idea proposada per la publicació tingués una gran popularitat.
I, ja que estem ficats en aquest tema, potser és oportú recordar que l’acte del que se’n diu discretament “evacuació” té en el folklore nadalenc català una doble i pintoresca presència. D’una banda, la figura del “caganer”, un dels personatges més xocants del pessebre popular, i qui sap si algú també és capaç d’explicar-ne l’origen. Així com hi ha altres figures –el capellà amb paraigua, per exemple– que diverteixen pel que tenen d’anacròniques, el “caganer” és, ningú no pot negar-ho, un personatge vàlid en tots els temps i la seva incorporació a l’escenari pessebrístic acredita el tractament familiar que els catalans han donat tradicionalment al tema nadalenc, un tractament gens purità ni tibat.
L’altra presència és la del tió, la del costum de fer “cagar” el tió, que alguns ciutadans amb complexos intentaren anomenar “rajar” el tió. Com que he estat un nen de pis i no he viscut aquesta tradició, em sorprèn que avui dia se’n parli força i, segons tots els indicis, s’estengui popularment. Em sembla molt bé, i sobretot que no tan sols se celebri la cerimònia a la plaça de Sant Jaume, sinó que el tió prodigiós comparegui a tots els barris: el dia 20, al Coll de Vallcarca, Sant Andreu, Horta, la Teixonera i el Besòs; el 21, a Ciutat Meridiana, la Trinitat Vella, la Torre Llobeta, Sant Genís, la Guineueta, Montbau, el Guinardó, Gràcia...; el 23, al Poble-sec, i el 24, a la plaça del Comerç i una altra vegada al Guinardó.
Al voltant del tió, els organitzadors –els quals felicito– convé que facin que tothom digui a l’uníson “caga tió, caga torró, d’avellana o de pinyó, i, si no, cop de bastó”, en una afirmació comunitària social i idiomàtica.