Emergència educativa

Al final tot el que ens passa no és cap casualitat. L’element casual és inesperat, i pel que fa a l’educació a Catalunya cap dels resultats assolits haurien de ser inesperats per a ningú. En aquest cas, l’atzar no hi té res a veure; hi tindria a veure si amb tota la mala gestió que s’ha fet durant anys, els resultats fossin bons. Però ens està passant justament aquella evidència dels pagesos: “Només pots recollir allò que sembres”, i en l’ensenyament recollim el que fa anys estem sembrant. Quan un govern no posa tota la seva força a millorar l’ensenyament, i sobretot a buscar l’excel·lència, està condemnant tot el país a la mediocritat. Els resultats publicats fa ben poc de l’informe internacional TIMESS (Estudi Internacional de Tendències Matemàtiques i Ciències) ens insisteixen que els alumnes de 4t de primària tenen el nivell més baix mai assolit en el domini de les matemàtiques de tot l’Estat, i molt per darrere de la Unió Europea. Catalunya està vint punt per sota de la Unió Europea. I com que l’ensenyament és matèria acumulativa, els resultats afecten tota la cadena.

Per si fos poc, aquest informe arriba després d’haver sabut els resultats de l’informe PISA, que ja ens va evidenciar que a Catalunya, en matemàtiques i compressió lectora, havíem assolit el pitjor resultat de la història. I com solen fer els polítics en aquest casos, creen una comissió o busquen assessoria a l’OCDE perquè facin una anàlisi del sistema educatiu català, una demostració de la poca confiança que tenen en els tècnics del departament. O és que tenen por dels sindicats per evidenciar-nos les carències del sistema? Ja sabem que la pobresa dels lideratges genera pobresa de resultats, i en aquest cas no podia ser diferent.

Faríem un mal servei als resultats si intentéssim justificar-los amb arguments exculpatoris, per dues raons: primera, perquè no hi ha possibilitat de disculpa, i segona, perquè davant d’uns resultats així el més assenyat i intel·ligent és entomar-los honestament, treure’n les conseqüències i cercar-hi les solucions. Ha passat el que ha passat perquè fa anys que ho fem malament. No hi ha excusa. I segurament les causes de la culpa són multifactorials. Els estudis assenyalen, entre altres causes, una mala preparació en matemàtiques dels mestres i de no aplicar els elements pedagògics que té el sistema. Estic segur que aquesta és una de les causes, però no l’única, ni potser la més important. El primer canvi ha de venir de l’exigència de les famílies. Si els pares es desentenen de la formació dels seus fills i pensen que l’escola és una guarderia, el sistema no pot funcionar perquè un element que és urgent introduir a l’escola és la disciplina i el respecte, i la responsabilitat principal és familiar. Si despullem el respecte i l’exigència que ha de tenir l’ensenyant, difícilment farà bona tasca. I aquest error el cometem molt els pares. Donem més credibilitat al que ens diuen els nostres fills que al que ens diu el tutor. Els segon dèficit que cal superar és la vocació de mestre. No tothom serveix per ser mestre. És una tasca vocacional, i això, en bona part, s’ha perdut. La seva feina té una gran responsabilitat perquè el futur dels alumnes i de Catalunya dependrà molt dels resultats de la seva bona feina. La forta immigració també és un gran factor que penalitza els resultats, obviar aquest fet és un greu error, i si es volen corregir els resultats s’haurà d’entomar aquesta evidència encara que costi crítiques. I algú pot pensar que deixo de banda, un tema recurrent: els salaris dels mestres, però els resultats no poden dependre dels salaris. Ens imaginem un cirurgià que operés malament perquè se sent mal pagat?