El gran imitador

Ja em perdonaran, però els que sempre havíem pensat que en política les formes són molt importants, la primera potència mundial, amb Donald Trump com a gran líder, ha fet miques aquesta màxima. Difícilment ara mateix podríem trobar en el món occidental i democràtic un comportament tan irregular i esperpèntic de qui ostenta la responsabilitat de principal potència mundial. Ja durant la campanya els seus gestos, la seva vestimenta i els seus col·laboradors potenciaven aquesta visió estranya entre un visionari predicador i el que se suposa que hauria de tenir la personalitat d’un president dels EUA. Les imatges que està oferint, i els comportaments, són tan excèntrics que hom pensaria, amb molta raó, que li falta un bull, tot i que ja sé que, per a molts, el poder ho justifica tot. Lamentablement el poder, com l’or, té un color atractiu per a moltes persones i els ho justifiquen tot.

Sèneca ja ens avisava que el qui té un gran poder no l’ha d’usar a la lleugera, i realment, de moment, Trump amb la seva entrada com a president d’un país de gran poder, l’està usant a la lleugera i irresponsablement. Probablement per descriure’l hauríem d’utilitzar la definició que es fa de megalomania quan es refereix al trastorn de les persones que tenen una obsessió pel poder i que se senten superiors als altres i tenen necessitat de rebre constantment admiració. I realment és per preocupar-nos. Només cal veure amb quin menyspreu parla del seu predecessor, dels altres líders mundials i d’aquells que li porten la contrària per entendre-ho.

Ja no només insulta els adversaris també a part dels que són dels seus quan l’avisen de les conseqüències greus que pot tenir aquesta política d’aranzels per a la pròpia economia i per a la mundial. Jamie Dimon, president de JP Morgan, escrivia una carta als seus accionistes en què mostrava la preocupació pels efectes que pot tenir per als EUA aquesta croada presidencial contra tot el món i les possibles represàlies. També la manca de confiança que generarà en les normes, imprescindible perquè el comerç funcioni. Tot i que ja són molts els grans donants per la campanya de Donald Trump, que han mostrat públicament la seva alarma, ell persisteix amb gran arrogància.

La baralla pública del que fins ara era el seu aliat més pròxim, Elon Musk –perquè no estava d’acord amb els aranzels europeus–, amb l’ideòleg de tota aquesta moguda dels aranzels, l’assessor de comerç Peter Navarro, amb insults gruixuts i públics ens demostra que la matèria gris i de reflexió, més aviat escasseja.

Després de les pèrdues mil milionàries de Musk i els seus accionistes de Tesla, veig molt difícil que continuï per molt temps en el càrrec de Washington, i Musk també s’adonarà que el seu gran poder, l’ha usat a la lleugera. Ara, vistos els precedents de Trump i Musk, si es confirma la ruptura, pot ser una altra guerra particular.

La recepta que dona el president Trump als que critiquen les seves mesures i s’espanten per les caigudes de borsa que afecta multitud de jubilats és que no siguin imbècils i estúpids i s’ha inventat un mot per definir-los, “panicans” que serien els que entren en pànic davant d’una situació desafiant. Però dimecres al despatx oval van ser els assessors més pròxims els que van entrar en pànic veient el comportament dels mercats mundials i del deute, i van pressionar i convèncer el president perquè decretés una moratòria d’aranzels de noranta dies, excepte a la Xina. Usar el gran poder a la lleugera té costos.

Europa té un poder econòmic rellevant, però dividida perd tota força. De moment els trumpistes ja ens han dit amb tota aquesta moguda comercial que provoquen els aranzels: compte a acostar-vos massa a la Xina, que era precisament la por dels seus assessors. El trumpisme està jugant amb tot el món com Charles Chaplin a la pel·lícula El gran dictador jugava amb un globus terraqüi. És un gran imitador.