El Trencanous

El sol­da­det del ballet d’El Tren­ca­nous, amb la seva casaca ver­me­lla aus­tro­hon­ga­resa i els seus bigo­tis fron­do­sos i dali­ni­ans, pen­java des­ma­ne­gat, com un acces­sori infan­til i no amb l’acti­tud mar­cial que se li demana a un ser­vi­dor de l’imperi, del tovalló dau­rat, ple­gat ele­gant­ment en forma de cúspide; com si d’alguna manera la seva mirada apa­rent­ment ina­ni­mada es lamentés de no haver fet el cim, la gesta, l’heroïcitat. For­mava part de la deco­ració d’un dinar de Nadal dels que es fan aquests dies en tau­les rodo­nes i amb esto­va­lles, amb ape­ri­tius freds i calents, amb peix o carn a esco­llir de segon, i postres que fan olor de canye­lla i de torró i un brin­dis final perquè sem­pre desit­gem el millor. Busco la figu­reta del Tren­ca­nous en algu­nes de les boles de neu expo­sa­des a l’apa­ra­dor de la pape­re­ria Stein de Girona. Són recre­a­ci­ons pre­ci­o­sis­tes i llu­mi­no­ses d’un món idíl·lic en mini­a­tura i mini­ma­lista, defu­gint la mag­ni­ficència del pes­se­brisme i la seva raó de ser; el nai­xe­ment. Hi ha les case­tes de teu­la­des neva­des, els avets alpins enga­la­nats, els rens ria­llers, esce­na­ris sor­gits de les fau­les nòrdi­ques, d’un conte de Dickens, dels ballets rus­sos. És un món que només exis­teix quan el sac­se­gem i cau la neu de pur­pu­rina; un món que es blinda de l’exte­rior gràcies a la volta del cel, del cris­tall pro­tec­tor. Un món bonic que només apa­reix per Nadal: el món on el Tren­ca­nous és l’heroi.