No perdem les bones maneres

Soc més urba­nita que el fum dels auto­bu­sos però de tant en tant m’agrada bai­xar les revo­lu­ci­ons i esca­par de l’estrès i els sorolls estri­dents que con­for­men la banda sonora de la nos­tra vida. Amb aquest fi pro­curo orga­nit­zar algu­nes esca­pa­des a espais on es res­pira aire fresc i on un cert silenci està inte­grat en la quo­ti­di­a­ni­tat de la gent. No resulta sen­zill, pel sim­ple fet que hi ha mol­tes més per­so­nes que espais per ocu­par, però hi ha oca­si­ons en què s’ali­neen els pla­ne­tes i, no saps ni com, l’encer­tes. És la sort que he tin­gut aquests dies, quan he pogut gau­dir de la tran­quil·litat d’alguns indrets de la comarca d’Osona i d’algu­nes rutes de mun­ta­nya que són aptes per als que ara mateix no resis­tiríem ni una cursa de dos quilòmetres sense recórrer a l’opció de cami­nar. Fins i tot tenen rutes adap­ta­des a per­so­nes que es des­pla­cen en cadira de rodes. Així és com he pogut rega­lar-me imat­ges pròpies de postal i una pau que sabia greu tren­car amb un sim­ple ester­nut. El con­text con­vi­dava a emmu­dir però el silenci es tren­cava de forma automàtica cada cop que es cre­ua­ven dos o més visi­tants, que és quan la cor­te­sia pesa més que el res­pecte a l’espai natu­ral. Mai no falta un “hola”, un “bon dia” o un “gràcies”, perquè la bona edu­cació és inhe­rent a les pas­se­ja­des per aquests espais. Són les matei­xes mane­res que de forma incom­pren­si­ble per­dem quan tor­nem a la rutina de les grans ciu­tats, on el ritme infer­nal que hem assu­mit com la nova nor­ma­li­tat ens sub­mer­geix en un caos que fins i tot ens des­pista i ens fa obli­dar què és allò que mai no hauríem de dei­xar per­dre. Vivim en una soci­e­tat can­vi­ant, és cert, però hi ha con­duc­tes que no hauríem d’apar­car perquè la bona edu­cació ens resta poc temps i té bene­fi­cis en l’estat d’ànim. I perquè no hi ha res com un som­riure i unes parau­les ama­bles per començar el dia amb bon peu.