Qui pogués tornar enrere

Qui pogués tor­nar, ni que sigui per un dia, o per uns ins­tants, a aquells temps en què crèiem en la màgia de la nit de Reis i anàvem a dor­mir negui­to­sos en creure que tres iaios que per­cebíem entra­nya­bles tenien la clau de casa nos­tra –i increïble­ment de totes les llars del món– i ens dei­xa­rien un munt de regals sota l’arbre. Qui pogués viure de nou, durant unes hores, l’emoció que ens des­per­tava pujar a casa dels avis sense ni tan sols espe­rar que arribés l’ascen­sor o res­pec­tar la tra­dició sagrada de com­par­tir aque­lla xoco­lata amb xur­ros amb tots els veïns del replà. Aquells temps en què els adults, gràcies a Déu, ens pro­te­gien dels habi­tu­als renecs sobre si es tracta d’una festa con­su­mista, que si té fins mer­can­ti­lis­tes, que si la cana­lla té de tot i no valora res, que si quin estrès perquè sem­blem rucs com­prant tots alhora... Ens limitàvem a gau­dir i a somiar, sense saber que totes aque­lles emo­ci­ons tenien la mateixa data de cadu­ci­tat que la botiga de barri on l’àvia paterna encar­re­gava totes les jogui­nes, trans­for­mada fa anys en una per­ru­que­ria. Però ja fa massa temps que no cre­iem en els Reis Mags i que per desgràcia tenim difi­cul­tats per dei­xar-nos enga­li­par per la fan­ta­sia. Ens limi­tem de tant en tant a sen­tir una certa nostàlgia per una època en què fins i tot els dies més gèlids per­cebíem un sol llu­ent. Metre embo­lico regals per als més petits de la família, penso com m’agra­da­ria tenir una màquina del temps que em trans­portés una estona a aque­lles nits del 5 de gener i als matins de l’endemà, quan sos­pitàvem que no es podia ser més feliç. I, men­tre res­sus­cito pas­sat­ges de quan era una nena, miro el rellotge i compto les hores que fal­ten perquè comenci la boge­ria. I torno a tenir pes­si­go­lles a la panxa, i de les bones, en pen­sar que d’aquí a només unes hores, com cada any, seré la pri­mera a cri­dar per tota la casa que ja han arri­bat els Reis.