Torrons a preu d’or

Vaig des­co­brir la veri­ta­ble màgia dels Reis d’Ori­ent un 5 de gener de fa ja molts anys quan, negui­tosa, vaig lle­var-me del llit i, aban­do­nant l’habi­tació del fons del pas­sadís, vaig apro­par-me de pun­te­tes fins al men­ja­dor, on la mare, amb les seves ulle­res de carei recol­za­des just a la punta del nas, tei­xia. Tra­ient el caparró per l’envà inten­tant no ser vista, vaig fixar-me lleu­ge­ra­ment en la peça feta de llana blanca i verd maragda que es movia rítmi­ca­ment entre les agu­lles de punt, sense donar més importància al fet. Quan la mare em va detec­tar, va enviar-me al llit imme­di­a­ta­ment, sota l’amenaça que els Reis, que tot ho saben i tot ho veuen, no em por­ta­rien res si no em tro­ba­ven ador­mida quan arri­bes­sin. Fins aquí, podríem dir que l’estampa seguia els cànons habi­tu­als. L’endemà al matí, sobre la taula del men­ja­dor, lluïen alguns paquets –mai en un nom­bre exces­siu– i, en un raco­net d’aque­lla mun­ta­nyeta mul­ti­co­lor, la meva Sin­tra –com­petència directa de la seva con­tem­porània Nancy– lluïa abri­ga­deta amb un ves­tit llarg, molt afa­vo­ri­dor, de lla­neta fina. Sabeu de quin color, oi? Evi­dent­ment, blanc i verd maragda. Vaig mirar la mare, abraçant la meva nina, i recordo que, de sobte, em vaig sen­tir gran.

No per­cebo avui cap decepció en el gest, ni tam­poc cap seqüela direc­ta­ment impu­ta­ble a allò que molts avui ano­me­nen “la gran men­tida” i que a mi m’agrada ano­me­nar “el gran record”, aquell al qual tor­nes cada Nadal, amb els ulls mig clucs, ama­rats d’enyo­rança. Una veri­ta­ble lliçó de vida que con­sis­tia en un munt de petits detalls. A voler ves­tir de màgia una infan­tesa que dura molt poc, amb el con­ven­ci­ment, nas­cut direc­ta­ment de l’experiència, que l’existència és ben com­pli­cada i que, una mica d’encan­teri fins que sigui pos­si­ble només fa més dolç el camí. A reu­nir la família i, tot i els pocs recur­sos, far­cir una taula llarga amb gor­man­des poc habi­tu­als –quin plaer, men­jar-se unes gam­bes, lla­vors, d’aque­lles que veies de Nadal a Sant Esteve, i mai més ade­quada l’expressió–. I el que és més impor­tant: hi érem tots, a més de la dolça pro­mesa dels que hau­rien de venir, a anys llum de l’ombra de les futu­res i enyo­ra­des absències.

I amb aquest record ens plan­tem al dia d’avui, uns 50 anys després, i t’ado­nes que tot s’ha envi­lit, vili­pen­diat, pros­tituït –sí, no em mireu/lle­giu així–. No parlo de sen­ti­ments reli­gi­o­sos, que pot­ser abans tam­poc beneïen la nos­tra taula, fills com érem de der­ro­tats repu­bli­cans. Parlo espe­ci­al­ment de valors, però també parlo d’eco­no­mia. En la soci­e­tat en la qual vivim, moni­to­rada prin­ci­pal­ment pel con­su­misme i l’apa­rença, els nos­tres infants reben més regals dels que poden assu­mir. Es con­ver­teix així un moment màgic en un autèntic empatx que els educa en una pràctica poc salu­da­ble: el mate­ri­a­lisme. I això, que és sabut i cons­ta­tat per tot­hom, és un fet, pel que sem­bla, impos­si­ble de redreçar. Com a soci­e­tat, aquesta deriva ens hau­ria de pre­o­cu­par. I molt.

En la soci­e­tat en la qual vivim, en què el poder adqui­si­tiu pren una importància cab­dal per seguir el ritme que aquesta mateixa soci­e­tat ens marca, l’índex de preus de con­sum s’incre­menta –el ciu­tadà ras no sap exac­ta­ment per què–, fins a un nivell tan inas­so­li­ble que omplir el rebost, per a mol­tes famílies, comença a ser una fita digna d’un mala­ba­rista. Voleu que us parli, per exem­ple, del preu dels tor­rons, per par­lar d’un pro­ducte nada­lenc? Qual­se­vol que s’hagi apro­pat a un super­mer­cat aquests dies m’entendrà: us garan­teixo que el títol de l’arti­cle no és gratuït. Exac­ta­ment això, tor­rons a preu d’or. I si les matemàtiques no em fallen, per més ave­lla­nes que porti el maleït dolç, dubto que el cost d’ela­bo­ració jus­ti­fi­qui el cost del pro­ducte. O sí, si con­si­de­rem que, abans que l’esmen­tat pro­ducte arribi a les nos­tres mans, a fe dels pro­duc­tors, ha d’enri­quir infi­ni­tat d’inter­me­di­a­ris, i, cre­ieu-me, a ells pla que els por­ten coses els Reis Mags. Però, lamen­ta­ble­ment, també ens tro­bem amb pro­duc­tes quo­ti­di­ans, de pri­mera neces­si­tat, a preus desor­bi­tats. I així, amb aquest sen­ti­ment d’impotència que t’acla­para quan veus que, per més que peda­lis, no atra­pes res, t’ado­nes que la màgia del Nadal va que­dar atra­pada entre la llana blanca i verd maragda i unes mans, amo­ro­ses, que el que pre­te­nien era allar­gar la innocència d’un infant.

14 de gener, espo­li­ats i cap revo­lució al car­rer. Pas­si­vi­tat des de la zona de con­fort.