324 anys de prohibició del català

El 1700, el rei Lluís XIV sig­nava l’edicte que pro­hi­bia l’ús ofi­cial del català. El desem­bre de 2024, la cort d’apel·lació de Tolosa con­firma la sentència del tri­bu­nal admi­nis­tra­tiu de Mont­pe­ller que pro­hi­beix als ele­gits d’uti­lit­zar el català en els con­sells muni­ci­pals, si no se fa ser­vir pri­mer el francès. Són 324 anys de règim de pro­hi­bició cons­tant i con­tinu d’ús del català pels seus pro­pis locu­tors. L’anàlisi de la recent sentència per alguns espe­ci­a­lis­tes (vegeu el por­tal Jus­tice pour nos Lan­gues: http://​jus​tice​pour​nosl​angu​es.​fr/ ) deixa entre­veure una pers­pec­tiva un xic més opti­mista. Impli­ca­ria que un tri­bu­nal avalés l’ús d’una llen­gua “regi­o­nal” en una ins­ti­tució (encara que de manera secundària). I negant a uns locu­tors nadius la lli­ber­tat de fer ser­vir la seua llen­gua, obre la pos­si­bi­li­tat de recórrer al tri­bu­nal de drets humans, ja que con­culca un dels drets humans fona­men­tals. Ara, inter­preta que una llen­gua “regi­o­nal” no se pot uti­lit­zar abans que el francès, cosa que no indica cap text legal francès.

De manera con­ti­nu­ada al llarg de més de tres segles, les ins­ti­tu­ci­ons i els tri­bu­nals fran­ce­sos han man­tin­gut la línia doc­tri­nal d’impe­dir, o entre­ban­car almenys, l’ús de les llengües històriques dels seus ciu­ta­dans, “d’ani­qui­lar-les”, tal com ho va enun­ciar Grégoire el 1794 en el pri­mer informe de política lingüística de les auto­ri­tats de la França con­tem­porània, Rap­port sur la néces­sité et les moyens d’anéantir les patois et d’uni­ver­sa­li­ser l’usage de la lan­gue française (‘informe sobre la neces­si­tat i els mit­jans d’ani­qui­lar els patu­e­sos i d’uni­ver­sa­lit­zar l’ús de la llen­gua fran­cesa’). Certs par­tits polítics actu­als, més ben dit, polítics dis­tribuïts en gai­rebé tots els par­tits del pano­rama polític, des dels “insub­mi­sos” de Mélenc­hon fins als ultra­na­ci­o­na­lis­tes de Zémour, pas­sant per soci­a­lis­tes, Républi­cains i macro­nis­tes, encara donen suport a aquesta línia. El mateix pre­si­dent de la República decla­rava el novem­bre pas­sat en un dis­curs pro­nun­ciat a l’Académie Française que “les lan­gues régio­na­les sont un ins­tru­ment de divi­sion de la nation” (el sen­tit és prou trans­pa­rent per no haver-ho de tra­duir).

No és gaire pre­vi­si­ble que, mal­grat un nou pri­mer minis­tre a pri­ori favo­ra­ble a les llengües “regi­o­nals” –François Bay­rou, bearnès, bat­lle de Pau, occi­tanòfon, havia inte­grat l’escola immer­siva Arrels a l’edu­cació pública el 1995, quan n’era minis­tre–, acon­se­gueixi fer res, si és que en té intenció, o que li dei­xen el temps per fer-ho (manté des de fa un mes un govern en mino­ria sota l’amenaça de la cen­sura de l’esquerra, de la dreta i de l’extrema dreta). En aquest con­text, per afron­tar el repte de sal­var la llen­gua, més que mai hem de dis­po­sar de les eines i els actors que ens siguin més útils. A escala local, el pla de gene­ra­lit­zació de l’ense­nya­ment del català de l’Ofi­cina Pública de la Llen­gua Cata­lana s’ha de des­ple­gar al més aviat pos­si­ble a tota la Cata­lu­nya del Nord. I a la UE és indis­pen­sa­ble d’acon­se­guir l’ofi­ci­a­li­tat plena del català. Això només se pot asso­lir des de la Cata­lu­nya “del sud”.