Llengua al nord i al sud

Fa poc la conselleria de Política Lingüística de la Generalitat va fer públic el resultat de la darrera Enquesta d’usos lingüístics a la Catalunya autònoma. La baixada de l’ús del 46% al 32% en una desena d’anys –les persones amb el català de llengua habitual– ha encès les alarmes.

Fa temps que des del nord, “on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç”? (l’interrogatiu és meu, no del poeta, que hi posava un exclamatiu!), avisem que la dinàmica sociolingüística que ha afectat el català s’hauria de prendre més en consideració perquè el “laboratori” in vivo que constitueix la Catalunya Nord pot ser de la més gran utilitat a l’hora d’analitzar el que pot estar passant al conjunt de la catalanofonia, i fins i tot a la Catalunya Sud. Ja sabem que els contextos són ben diferents (reconeixement legal de la llengua a l’estat, autonomia, política activa de la Generalitat, escola en català, consciència nacional...), però... molts mecanismes sociolingüístics queden els mateixos, sense distinció de fronteres.

En particular, les actituds, els comportaments individuals i col·lectius, les dinàmiques psicolingüístiques en condicions similars (estats contraris a la llengua, absència de sobirania, situacions socio-mediatico-econòmiques globalitzades...) segueixen les mateixes pautes. La realitat, doncs, s’ha de mirar fit a fit. A Catalunya Nord el 35% de la gent sap parlar català però els usos “habituals” se situen entre el 0 i el 2%. Excepte quan els catalans del nord passen la frontera cap al sud; llavors el 34% torna a fer servir la llengua!

Podria passar la mateixa cosa al sud? El català podria esdevenir llengua “patrimonial”, “simbòlica”, que sense desaparèixer, seria relegada a funcions testimonials? Des del nord, tendiria a pensar que sí. Encara que la distància de les situacions i el ritme lent dels canvis puguin amagar la similitud. En 100 anys els carrers de Perpinyà han passat de parlar català a expressar-se quasi exclusivament en francès. Signes semblants se detecten als territoris on la llengua “pròpia” (el crioll) encara és ben viva com els “ultramars francesos”.

És hora que especialistes i autoritats –del nord i del sud– ens posem a la mateixa taula per estudiar com més precisament i més serietat totes les mesures i objectius que són indispensables per recuperar terreny. Replantar la llengua, deia Carme Junyent. Revernacularitzar, diuen des del sud valencià. L’OPLC –Oficina Pública de la Llengua– té com a fita primera tornar a produir locutors joves i crear les condicions perquè l’ús de la llengua sigui un fet. Pot semblar irrisori –des del sud– però... l’essencial potser no s’hauria de perdre de vista. Els bascos –del nord– ho estan aconseguint. La corba de nous locutors –potencials– del basc s’està invertint entre els joves, i creix. I la societat –civil– aconsegueix que la llengua torni a ser referent imprescindible, motiu d’orgull i eina d’ús cada cop més freqüent. Ens hi posem els catalans?