Opinió

Crònica de Barcelona

Del paper blanc a la pancarta

Eugeni Salas, que fa 83 anys que viu a la Casa Orsola, és la viva imatge del que representa el dret a un habitatge digne

Abans –i aquest abans vol dir fa molts anys– un paper en blanc pen­jat al balcó d’un pis a Bar­ce­lona volia dir que aquell habi­tatge estava dis­po­ni­ble. Si el ciu­tadà hi estava interes­sat, pre­gun­tava a la por­te­ria, entrava en con­tacte amb els pro­pi­e­ta­ris, es nego­ci­ava un preu i si hi havia acord es tan­cava el tracte. En el cas d'un pis del número 137 del car­rer Calàbria, a la con­fluència amb Con­sell de Cent, l’acord que es va esta­blir el 1942 va ser d’un llo­guer a l’entorn de les 100 pes­se­tes –60 cèntims d’euro– i això va per­me­tre a l’Eugeni Salas ins­tal·lar-s’hi, amb la seva mare i una ger­mana d’ella, totes dues taqui­lle­res al metro. “El seu sou era mínim, però podíem anar fent”, recorda l’Eugeni 83 anys després de l’arri­bada de la família a l’Eixam­ple.

Han pas­sat aquest piló d’anys i l’Eugeni con­ti­nua vivint al mateix pis, amb la com­pa­nyia de les fotos de la mare i la tieta i una col·lecció dels tro­feus que va gua­nyar men­tre va poder prac­ti­car una de les seves grans afi­ci­ons espor­ti­ves, el ten­nis, esport que alter­nava amb l’esquí. Avui, però, als bal­cons de l’Eugeni, no hi penja cap paper blanc, senyal de cap pis per llo­gar, sinó una pan­carta en què, amb lle­tres negres i ver­me­lles, s’hi lle­geix Casa Orsola, resis­teix. Damunt per damunt del pis d’aquest home, que a l’abril farà 93 anys, hi viu en Josep, el veí de la Casa Orsola que diven­dres ha de ser expul­sat per ordre judi­cial del pis on ha vis­cut 22 anys, cir­cumstància que ha con­ver­tit l’edi­fici i aquest cas en el símbol del movi­ment que pro­pugna el dret a l’habi­tatge digne i defensa una política que imposi uns llo­guers sen­sats, a res­guard de movi­ments espe­cu­la­tius.

L’Eugeni explica que, a casa seva, s’hi troba molt bé. I la manera com ho diu és la demos­tració que això del con­cepte casa no té res a veure amb el de pro­pi­e­tat, sinó amb el d’arre­la­ment a un lloc, fruit dels anys de viure-hi, resul­tat de fer-se seves qua­tre parets i el que hi ha més enllà: un pai­satge urbà, un barri. Encara que no se’n sigui el pro­pi­e­tari, es pot donar la cate­go­ria de casa a un habi­tatge que el seu llo­ga­ter ha omplert de records i emo­ci­ons i ha cui­dat com si l’hagués cons­truït amb les pròpies mans.

I perquè això sigui pos­si­ble, només cal una con­dició indis­pen­sa­ble, que el llo­ga­ter pugui viure llargs anys en un pis assu­mint el preu que els pro­pi­e­ta­ris li recla­men en una quan­ti­tat justa per a les dues parts. L’Eugeni té un llo­guer antic que li per­met com­plir amb la norma que diu que s’ha de des­ti­nar a l’habi­tatge la ter­cera part dels ingres­sos, però si el pis on viu estigués expo­sat a les ten­si­ons del mer­cat, la seva pensió seria insu­fi­ci­ent per assu­mir uns llo­guers que a Bar­ce­lona ja se situen en els 1.300 euros de mit­jana. Amb la follia infla­ci­o­nista dels preus de l’habi­tatge, hi té molt a veure la irrupció del feno­men dels llo­guers de tem­po­rada, objec­tiu dels pro­pi­e­ta­ris de la Casa Orsola que força la marxa de llo­ga­ters com en Josep.

Si diven­dres els pro­pi­e­ta­ris se sur­ten amb la seva, Bar­ce­lona tindrà un habi­tatge més a ofe­rir en el mer­cat de llo­guer tem­po­ral. Si en Josep es queda a casa, l’Eugeni con­ti­nuarà tenint al pis de sobre un bon veí, un d’aquests que sem­pre estan dis­po­sats a donar un cop de mà quan se’ls demana ajuda, un dels que creen llar i barri i fan que una ciu­tat sigui un lloc una mica més habi­ta­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia