L’home que va dir no al Liceu

Un dels dèficits que genera el fet que Catalunya no tingui una estructura d’estat al servei de la seva realitat nacional és l’oblit en què cauen els noms de persones que, per la seva trajectòria vital, mereixerien ser conegudes i reconegudes. Com que no hi ha un sistema mediàtic i cultural que en parli, són noms que entren en la penombra i cauen en l’oblit. Un cas paradigmàtic és el d’Àlvar d’Orriols, l’home que va escriure el millor relat d’exili, i un altre és el d’Heleni Barjau o, millor dit, el tenor Carlo del Monte.

Cal parar esment en el fet que Orriols i Barjau van ser víctimes del mateix factor distorsionador: la Guerra Civil i l’exili. A vegades, però, passen coses i també es produeixen miracles, com el que es va esdevenir recentment gràcies a Xavier Solà, que va decidir explicar en el seu programa radiofònic, La nit dels ignorants, la biografia de Carlo del Monte, després que la seva filla, Marga Barjau, hi truqués un dia reivindicant per antena la figura del pare.

Un joveníssim Heleni Barjau, de només 16 anys, va deixar Catalunya el gener de 1939, exiliant-se amb la seva família a Mèxic, i quan hi va tornar, el 1957, ho va fer ja amb el nom artístic de Carlo del Monte, que ell mateix havia escollit. El seu retorn havia de ser triomfal, aclamador, perquè, trobant-se actuant a París, va rebre la visita dels responsables artístics del Liceu, que el van convèncer per cantar al gran teatre barceloní cobrant el mateix que percebia a França. L’emoció de Barjau de tornar a casa i actuar-hi era màxima però es va començar a tòrcer en rebre la visita de la policia poc després de registrar-se en una pensió del carrer Aragó. Els agents li van fer saber que el consideraven un subjecte perillós i que l’havien de detenir a menys que obtingués l’aval d’algú que actués com a tutor i garantís que no tindria una actitud contrària al règim de Franco durant la seva estada al país. Van ser uns familiars directes de Barjau els que van assumir aquest paper anant a fer una declaració de responsabilitat a la policia, on, a més, van haver d’entregar 4.000 pessetes de fiança.

Quan el fet va arribar a orelles de la direcció del Liceu, es va fer saber a Del Monte que hi havia un canvi en la qüestió dels honoraris i que per la seva condició de “roig, comunista i separatista” cobraria una quantitat menor a l’acordada. La resposta de Barjau va ser clara, “ni roig, ni comunista, però separatista, sí”, i va plantar el Liceu negant-s’hi a cantar. El teatre de la Rambla es va quedar sense escoltar Del Monte i els familiars que l’havien avalat no van recuperar la fiança de 4.000 pessetes.

Del Monte no va actuar aleshores ni ho va fer més endavant, tot i tenir l’aval d’una carrera de primer nivell. És una evidència que el fet de fer de parella artística de Victoria de los Ángeles no el va ajudar a poder cantar a Barcelona en un temps en què aquesta circumstància anava lligada al cognom Caballé i a les amistats o enveges del clan de la diva.

I així és com “la veu de tenor més pura del món”, com el va definir Victoria de los Ángeles, no va omplir mai el gran teatre de Barcelona. La Marga rememora l’últim cop que la va sentir, l’any 2000 i al llit de mort d’un hospital de Mèxic, cantant L’emigrant: “Jo li deia que abaixés el to, que despertava els altres malalts, i una dona em va dir: «Deixi’l fer, és molt bonic.»” Tan bonic com trist.