Cessions patrimonials

Fa uns dies visi­tava un antic casal, enru­nat, que fou cas­tell palau, i que inclou una molt interes­sant cape­lla romànica. Aquest con­junt, com passa amb altres casos, es troba en mans pri­va­des, i la seva con­ser­vació els resulta una càrrega econòmica impos­si­ble d’afron­tar. La major part d’aquest patri­moni, pel seu valor cul­tu­ral, està pro­te­git per llei, de manera que queda molt res­trin­git l’ús que se’n faci i el destí que se li doni. Aquest nivell de pro­tecció, neces­sari per a evi­tar actu­a­ci­ons que el puguin mal­me­tre, limita i encara afe­geix una major càrrega als seus pro­pi­e­ta­ris.

Molts d’aquests béns patri­mo­ni­als, sobre­tot els eclesiàstics, varen pas­sar a mans pri­va­des després dels pro­ces­sos de desa­mor­tit­zació del segle XIX. L’Estat, amb un clar interès d’obte­nir una font d’ingres­sos per alleu­ge­rir el mal estat de la seva hisenda i cobrir el deute públic, se’ls va fer seus i els va posar a la venda en pública sub­hasta. Només aquells que tenien recur­sos sufi­ci­ents foren capaços d’adqui­rir-los, fet que va per­me­tre engrui­xir enor­me­ment el seu patri­moni. Dos-cents anys després de tot aquest procés, ni els hereus dels béns tenen la capa­ci­tat que tenien els qui els com­pra­ren, ni l’ús ori­gi­nal de les pro­pi­e­tats que varen adqui­rir avui té raó de ser. Al llarg d’aquest temps, els edi­fi­cis s’han anat degra­dant i han estat objecte d’espoli, fins al punt d’esde­ve­nir autènti­ques ruïnes. Els qui les valo­rem, lamen­tem que s’esti­guin per­dent, ja que en la seva major part són punts d’interès en la visita dels muni­ci­pis i llocs de les nos­tres comar­ques. Fins aquí per expli­car-vos que valoro en gran manera la fórmula que porta a terme la Dipu­tació de Girona amb el seu Pla de Monu­ments, línia de sub­ven­ci­ons que faci­lita les inver­si­ons públi­ques en aquests béns patri­mo­ni­als. Mit­jançant la cessió de la pro­pi­e­tat als ajun­ta­ments per part dels seus pro­pi­e­ta­ris, a poc a poc anem recu­pe­rant cons­truc­ci­ons històriques i la ciu­ta­da­nia en pot gau­dir. En certa manera, esdevé una manera de “rever­tir” a l’Estat allò que es va fer seu i que aquest es com­pro­meti en la seva con­ser­vació, alhora que en pro­mo­gui l’ús social que hau­ria d’haver tin­gut en el moment de la seva desa­mor­tit­zació.