Cessions patrimonials
Fa uns dies visitava un antic casal, enrunat, que fou castell palau, i que inclou una molt interessant capella romànica. Aquest conjunt, com passa amb altres casos, es troba en mans privades, i la seva conservació els resulta una càrrega econòmica impossible d’afrontar. La major part d’aquest patrimoni, pel seu valor cultural, està protegit per llei, de manera que queda molt restringit l’ús que se’n faci i el destí que se li doni. Aquest nivell de protecció, necessari per a evitar actuacions que el puguin malmetre, limita i encara afegeix una major càrrega als seus propietaris.
Molts d’aquests béns patrimonials, sobretot els eclesiàstics, varen passar a mans privades després dels processos de desamortització del segle XIX. L’Estat, amb un clar interès d’obtenir una font d’ingressos per alleugerir el mal estat de la seva hisenda i cobrir el deute públic, se’ls va fer seus i els va posar a la venda en pública subhasta. Només aquells que tenien recursos suficients foren capaços d’adquirir-los, fet que va permetre engruixir enormement el seu patrimoni. Dos-cents anys després de tot aquest procés, ni els hereus dels béns tenen la capacitat que tenien els qui els compraren, ni l’ús original de les propietats que varen adquirir avui té raó de ser. Al llarg d’aquest temps, els edificis s’han anat degradant i han estat objecte d’espoli, fins al punt d’esdevenir autèntiques ruïnes. Els qui les valorem, lamentem que s’estiguin perdent, ja que en la seva major part són punts d’interès en la visita dels municipis i llocs de les nostres comarques. Fins aquí per explicar-vos que valoro en gran manera la fórmula que porta a terme la Diputació de Girona amb el seu Pla de Monuments, línia de subvencions que facilita les inversions públiques en aquests béns patrimonials. Mitjançant la cessió de la propietat als ajuntaments per part dels seus propietaris, a poc a poc anem recuperant construccions històriques i la ciutadania en pot gaudir. En certa manera, esdevé una manera de “revertir” a l’Estat allò que es va fer seu i que aquest es comprometi en la seva conservació, alhora que en promogui l’ús social que hauria d’haver tingut en el moment de la seva desamortització.
