Cantar per conèixer: els Songbirds de Nicòsia

Cada dimecres a un quart de sis una vintena de nens es troben a la Casa de la Cooperació. Tenen entre cinc i dotze anys. En una de les sales, els espera la Imge Arabi i la Konstantina Chrysostomou, les dues directores de la coral. Assagen cançons en turc, en grec i també en anglès. Primer les tradueixen i n’entenen el significat i, després, les practiquen, per presentar-les públicament a final de curs. De vegades, també ho combinen amb jocs i expressió dramàtica o amb tallers fets per altres professionals, com un de percussió. A dos quarts de set, un cop s’ha acabat l’assaig, creuen el checkpoint per tornar cap al seu barri.

La coral intercomunal Songbirds és un grup de cant format a Nicòsia, anomenada per alguns “l’última capital dividida del món”. “Per què participar-hi? Creant amistats a llarg termini: s’uniran nens de diverses comunitats de Xipre, fomentant la comprensió i la confiança”, publicaven al seu grup de Facebook quan van obrir les inscripcions d’aquest curs. És la vuitena edició del projecte i, tot i que els resultats s’aniran veient de manera progressiva, el cor és un exemple de com les petites iniciatives poden tenir un gran impacte social.

Les dues bandes de Nicòsia tenen una certa semblança: el centre està farcit de vida, amb terrasses a l’aire lliure i carrers de pedra. Aquest ambient mediterrani que tant ens agrada reivindicar es palpa a tot arreu, encara que els noms dels menjars –alguns amb els mateixos ingredients– s’escriuen amb un alfabet diferent. A totes hores creua gent d’un costat a l’altre, ensenyant els documents als oficials de darrere del vidre: “Efharistó”, “Tesekkurler”. Tot i aquest traginar, l’intercanvi comunitari continua enquistat, com la solució per aconseguir una pau plena a l’illa. Algunes de les mostres són el fet que els mitjans de comunicació que expliquen què passa als dos costats de l’illa siguin gairebé inexistents, i la falta d’acadèmies de llengua on puguis estudiar el grec i el turc.

La zona tampó, que és on s’ubica la Casa de la Cooperació –i el Palau Ledra, antic hotel de luxe i actual seu de les Nacions Unides– és una de les úniques parts de la ciutat que dona la benvinguda a les dues comunitats. És la llar també de l’Associació pel Diàleg Històric i la Recerca (AHDR), una organització formada per gent de les dues bandes amb projectes per fomentar la pau i l’intercanvi. Van ser ells qui el 2017 van tirar endavant la coral Songbirds. “L’educació és significant per conèixer les eines per mantenir un diàleg”, va ser una de les frases que em va dir la Melis Güvensoy, l’encarregada dels projectes educatius de l’AHDR, tot conversant al bar de la Casa de la Cooperació.

Pot sonar molt típic i tòpic que la música uneixi fronteres, però l’intercanvi que es viu en aquest projecte és indiscutible. A la coral canten cançons en anglès –entre les quals, una versió de Bella ciao– i d’altres en turc i grec. Algunes cançons són importants pel missatge que transmeten, i moltes perquè els permeten aprendre la llengua dels altres, ajudant-se entre ells. D’aquesta manera, poden entendre més el món del costat, així com tota la identitat i la cultura que hi ha darrere del missatge de les lletres, el ritme i la melodia. Per celebrar Cap d’Any, els pares també s’hi afegeixen en un assaig obert.

L’Anke Schlimm, que és l’ambaixadora de la República Federal d’Alemanya a Xipre, institució que finança en part el projecte, deia en el vídeo informatiu de la coral: “Cantar en les dues llengües és una manera fàcil i divertida de parlar al cor de l’altre i de veure la gent xipriota com un sol poble.” Si mai visiteu Nicòsia, fer parada a la Casa de la Cooperació és visita obligada. És reconfortant i et fa obrir la mirada. Per a alguns, pot ser com una bombolla entre les concertines, però és un edifici ple de formigues que pensen i pensen, i van més enllà d’acords polítics encallats i frustrats per aconseguir la pau de l’illa. A la Casa, treballen per aconseguir l’illa de la pau.

Hi ha molts temes que preocupen, i més si mirem el present amb una mirada global. La necessitat periodística d’intentar estar al dia fa que de vegades el món es tenyeixi de negre. Per sort, però, és aquest mateix periodisme que permet descobrir gent que dedica el seu temps a accions inspiradores que es mereixerien tots els articles del món. Com Songibrds, seran coses petites amb un gran impacte social les protagonistes de les meves Tribunes.