Devots del ceballot

Va ser divendres, passats cinc anys de no fer-la, que la vam recuperar –per dir-ho així. A l’escenari de sempre: el mas d’un dels amics, a l’Alt Empordà. En aquelles calçotades d’abans, sense fallar, a la llarga sobretaula es parlava de tot, però habitualment i especialment de política. I és que un amic de la colla, que va ser el primer empordanès a afiliar-se a Esquerra Republicana, excitava d’allò més els comensals amb el seu entusiasme xarbotat i sense fi (vull dir de cara al rellotge). La calçotada d’aquest divendres va ser pla diferent –com diem a la Garrotxa. Recordàvem amb dolor i enyorança dos grans amics que durant aquests cinc anys ens han deixat, i els vam tenir tothora presents. Per altra banda, obviant aquelles discussions històriques perquè ara el desengany i la decepció eren evidents, vam estar molt més pendents dels calçots sobre la flama, de les botifarres i costelles a la brasa, de les elaboracions casolanes de les mousses de llimona i brunyols, molt més que de res més. I la també llarga sobretaula, que s’allargà fins a fer-se fosc, es va gastar en migdiades, en evocació de bells records i logomàquies sobre monoteisme. Per fer-ne via diré que hi guanyà el pap, bo i tement que el carregament potser resultà excessiu. Tot molt casolà, sense complicació ni embull: foc, ceballots, salsa, oli, sal, carn i allioli, ben lluny d’allò que expliquen d’Auguste Escoffier (1846-1935), el primer home que portà a la cuina el llenguatge refistolat. En anomenar unes simples gambes crevettes au paprika rose, les convertí en un premier cru i ara tenen lloc d’honor al Larousse Gastronomique. No sortí a la conversa, però hi vaig pensar: al senyor Pla li agradaven molt les sobretaules (“sempre he cregut que la taula és un element decisiu de sociabilitat i de tolerància”). Tot i això, la cerimònia del menjar, per a ell, era una cosa important. A l’escriptor de Llofriu li va fer una certa gràcia que un dia li digués no sentir-me pas fill d’Adam, que segons es desprèn del Gènesi s’ho fotia tot cru, sinó més aviat fill del primer home o dona que cuinà algun aliment, que practicà alguna mena de ritual transformador sobre les crudités. Un personatge, és clar, totalment desconegut. Amb qui tenim un deute que no saldarem mai.