Tsunami ultra (I)

Avui el món està sota les botes agitades d’un tsunami ultra. El nacionalisme imperialista és per definició etnicista i supremacista. Sempre n’hi ha hagut amb sordina o mistificat amb altres causes, com la del període de la guerra freda. Només cal fer una breu immersió en la història contemporània després de la Segona Guerra Mundial i veure quines polítiques internacionals van impulsar els EUA, la Xina, Rússia, i alguns estats d’Europa. Un cop esfondrat el bloc de l’Est va emergir un món multipolar però amb els interessos ultranacionalistes al descobert. La guerra freda ha evolucionat cap a una multiguerra ardent. Geopolítica dels recursos naturals i del control comercial i militar. Avui imperen la Gran Rússia de Putin, l’Amèrica trumpista, la Xina fàbrica del món… Els països amb economies emergents –els dits no-alineats– s’alineen cap un o altre bloc sense les velles complicitats ideològiques. Simultàniament alguns països en fallida econòmica voten líders ultres (l’Argentina de Milei) amb l’esperança que els líders homòlegs de la metròpoli imperial els ajudin. Mentrestant van deixant podrir focus d’inestabilitat que fàcilment poden generar un gran incendi mundial (l’Israel etnocida de Netanyahu i el puzle infernal de l’islamisme). Els qui s’atribueixen el paper de gendarmes del món han deixat de banda la “contenció” de la guerra freda i atien les crisis d’aquestes zones en ebullició, imposant la raó de la força bruta. El supremacisme ultranacionalista també s’aplica dins les pròpies fronteres amb total violència. Europa malauradament no n’és pas cap excepció. Espanya i Catalunya, tampoc. En pocs anys al nostre país hem passat d’un tsunami democràtic a sentir el vent d’un tsunami ultra.