Olor d’eleccions

Els pactes d’Esquerra i Junts amb el PSOE arriben a la seva fi. El temps dels precs per complir els acords ja no són ni possibles ni versemblants. ERC i Junts havien pactat la investidura de Sánchez amb diferents condicions (acords en transferències i reconeixements polítics) i amb calendaris d’execució amb diferents advertències clares (no donar suport als pressupostos, uns, i retirada immediata de tot suport, els altres). Ambdues formacions s’hi juguen elevats graus de credibilitat (gruixos de votants). N’hem vist el resultat en les passades eleccions. Sánchez va humiliar i erosionar tant ERC que després no va poder mantenir el seu bloc de suport i va haver buscar el suport de Junts. El lògic era que s’haguessin intercanviat cromos quan jugaven al “cruzado mágico” amb Aragonès a la Generalitat. Però ni això. Tampoc ho fa ara quan hi té Illa. Madrid continua emportant-se el triple d’inversions efectives mentre incompleix les acordades amb Catalunya. Primer l’Espanya radial. No compleix a fons res del pactat ni amb Esquerra ni amb Junts. Amnistia, català, finançament, Rodalies… Fa quinze dies, Zapatero, el de “respectarem l’estatut que aprovin els catalans”, ens va sorprendre amb les declaracions que era el negociador amb Junts i que calia reconèixer Catalunya com a nació (qui, el PSOE?, el Congrés?, la Constitució?). Ara ja sabem que en realitat volia amorosir el que diria pocs dies després, que no pactarien cap mena de referèndum d’autodeterminació: que som una nació sense drets nacionals. Sánchez dona per acabada la partida “interna”. Sembla que aprofita la batalla econòmica internacional per ressituar-se. Ara té tots els enemics i adversaris tocats per diferents causes.