A la cua

El dar­rer, per ara, aug­ment del preu de la gaso­lina va dur l’altre dia molts auto­mo­bi­lis­tes a fer llar­gues cues davant les gaso­li­ne­res. Jo m’ho mirava i recor­dava el lli­bre de Tof­fler que vaig citar la set­mana pas­sada. Ens tro­bem a la cua d’una civi­lit­zació –la indus­trial– que s’acaba. I com totes les coses que s’aca­ben, entos­su­dir-se a voler-les resulta molt car.

La qüestió bàsica, diu Tof­fler, ja no és si s’ha de ven­dre el petroli a tants dòlars el bar­ril o si cal cons­truir un reac­tor nuclear aquí o allà. La qüestió fona­men­tal és si pot sobre­viure alguna base energètica dis­se­nyada per a la soci­e­tat indus­trial. El petroli s’aca­barà, i ho saben els ira­ni­ans, els kuwai­ti­ans, els veneçolans, els àrabs… i les com­pa­nyies petro­li­e­res, que ja van diver­si­fi­cant les seves acti­vi­tats.

L’ús del carbó ja només pot ser, també, tem­po­ral. Quant a la tec­no­lo­gia nuclear, pre­senta encara pro­ble­mes més greus, perquè els reac­tors depe­nen igual­ment de matèries pri­me­res no reno­va­bles i hi afe­gei­xen dos incon­ve­ni­ents seri­o­sos: d’una banda, són ter­ri­ble­ment cen­tra­lit­zats i peri­llo­sos i es posen en marxa amb un domini insu­fi­ci­ent de la tec­no­lo­gia i, de l’altra, els cos­tos nucle­ars són tan alts que només amb sub­ven­ci­ons ofi­ci­als s’acon­se­gueix que l’ener­gia atòmica sigui remo­ta­ment com­pe­ti­tiva amb d’altres fonts.

El pro­blema de l’ener­gia no és tan sols qüestió de quan­ti­tat, diu Tof­fler, sinó també d’estruc­tura. Ens cal, per al nou sis­tema de pro­ducció que ara neix, una ener­gia ser­vida de mol­tes for­mes diver­ses, en indrets dife­rents, en moments dife­rents i per a fina­li­tats insos­pi­ta­des. És per això –i no sim­ple­ment per les deci­si­ons de l’OPEP sobre els preus del petroli– que el món busca alter­na­ti­ves al vell sis­tema energètic. Les pos­si­bi­li­tats són immen­ses i van des de les cèl·lules foto­vol­tai­ques que con­ver­tei­xen la llum del sol en elec­tri­ci­tat –ho explo­ren grans com­pa­nyies mun­di­als– fins a les ins­tal·laci­ons per a pro­duir elec­tri­ci­tat a par­tir dels resi­dus de coco que es cons­tru­ei­xen a Fili­pi­nes. Itàlia, Islàndia i Nova Zelanda “ja” pro­du­ei­xen elec­tri­ci­tat apro­fi­tant les fonts geotèrmi­ques, i al davant de l’illa Honshu, al Japó, una pla­ta­forma flo­tant genera elec­tri­ci­tat amb la força de les ona­des. La Sout­hern Califòrnia Edi­son Com­pany cons­tru­eix una “torre d’ener­gia” que cap­tarà l’ener­gia solar mit­jançant miralls con­tro­lats per com­pu­ta­dors i ser­virà elec­tri­ci­tat als seus cli­ents regu­lars. La llista és ina­ca­ba­ble.

És una guerra, és clar, entre els qui tenen interes­sos en la vella base energètica de la civi­lit­zació indus­trial i els qui volen començar a crear la força energètica del futur, con­vençuts que les pro­pos­tes que poden fer els “con­ser­va­dors”, tot i que algu­nes puguin ser tem­po­ral­ment útils, són regres­si­ves.

Cada vegada que aug­menta el preu de la gaso­lina –i no tri­garà a tor­nar-hi–, que hi ha un acci­dent nuclear, que la con­ta­mi­nació ocupa una àrea urbana o regi­o­nal, ens ado­nem que som a la “cua” no tan sols de la gaso­lina, sinó d’una civi­lit­zació energètica que falla.