La discussió per un model que no es troba

L’esclat de la pandèmia, ara farà cinc anys, va posar al des­co­bert les ver­go­nyes de les residències per a gent gran, que van que­dar lite­ral­ment des­bor­da­des per la incidència de la covid i van regis­trar una de les taxes de mor­ta­li­tat més altes durant el brot. Manca de per­so­nal, d’espe­ci­a­lis­tes i de recur­sos van posar al cen­tre del debat la neces­si­tat de defi­nir un nou model assis­ten­cial per a la nos­tra gent gran. Pràcti­ca­ment un lus­tre després de l’epidèmia, la situ­ació segueix sent gai­rebé la mateixa. En l’esfera par­la­mentària s’han acti­vat algu­nes comis­si­ons i grups per deba­tre cap a on s’ha d’anar i qui­nes acci­ons s’han de posar en marxa. Però en el ter­reny pràctic, aspec­tes com l’atenció inte­grada al sis­tema de salut seguei­xen sent en molts casos una uto­pia. Només el fet que una per­sona hagi d’espe­rar més d’un any per acce­dir a una plaça, ja indica quin és el grau de dèficits al sec­tor. Quan algú ha d’optar per inter­nar una per­sona gran en una residència és perquè segu­ra­ment ha esgo­tat totes les altres vies, perquè amb les cures al nucli fami­liar no n’hi ha prou i perquè sol tenir unes neces­si­tats assis­ten­ci­als altes. I si l’única opció que té la família és pagar una quan­ti­tat men­sual ele­vada per una plaça con­cer­tada –o molt ele­vada si la plaça és pri­vada–, és que no s’han fet bé les coses. És inad­mis­si­ble que un ser­vei públic de pri­mera neces­si­tat s’hagi dei­xat en mans de forma gai­rebé exclu­siva del sec­tor pri­vat. Si aquest és el model pel qual s’opta, almenys l’accés al preu con­cer­tat ha de ser uni­ver­sal i asse­qui­ble a totes les but­xa­ques.

Hem cons­truït una soci­e­tat que menysté la gent gran. Un col·lec­tiu al qual no sem­pre es garan­teix l’accés a ser­veis indis­pen­sa­bles i que està poc acos­tu­mat a alçar la veu. L’admi­nis­tració no només ha de garan­tir que hi hagi prou pla­ces per a tot­hom, també més equi­li­bri entre l’oferta pública i la pri­vada. La des­pro­porció actual relega els equi­pa­ments públics a gai­rebé anecdòtics i espe­rona la rotació d’un per­so­nal mai prou valo­rat i mal pagat. La solució no arri­barà demà, però ha d’arri­bar aviat: la població cata­lana de més de 65 anys aug­menta de manera cons­tant i pas­sarà d’1,474 mili­ons el 2021 a 2,192 el 2040.