En veu de dona
Voldria aprofitar l’efemèride del 8 de març per recomanar uns reportatges que, escrits per dones, reivindiquen dones. Em refereixo a la feina de dues periodistes gironines que han guanyat, com sabeu, el premi Rahola de ràdio (Miquel Diumé) i de premsa escrita en aquesta edició. Estic parlant dels reportatges de ràdio publicats a SER Catalunya Obligades a casar-se, de Carme Martínez, i del reportatge de Gemma Busquets Elles als ajuntaments, publicat a Revista de Girona. Darrere de les històries que s’expliquen, de caràcter molt diferent i de contextos socials i històrics allunyats, ambdues autores aconsegueixen posar noms i cognoms a dones valentes. I ho fan cuinant a foc lent, sense pressa i sense disfressar la flaire de la passió que hi han esmerçat. I per això m’agraden. Es fixen en els detalls: una peça de roba, una vinculació anarquista, una obra de teatre amateur, un exili, una acta d’un Ajuntament que omet un nom, i també una sensació de buidor, unes ganes de plorar i de fugir, por per no saber on anar a parar, una família que deixa de ser-ho, un maltractament, una justificació d’un fet que ens sembla difícil de comprendre. Tot això forma part de l’ànima d’aquestes narratives guardonades i per això són especials. Expliquen històries personals (que és, per mi, la millor de les històries) que no deixen indiferent. Històries d’injustícies i d’oblits. De dones que hi eren i de dones que hi són. Es narren amb context i això també implica que han fet el xup-xup. Vull creure que, parafrasejant Gaye Tuchman, així s’han “fabricat” aquestes perles precioses. La recerca prèvia en el cas de la Gemma em consta que es remunta a força anys enrere. Buscar documents per recuperar de l’oblit dones regidores d’ajuntaments del segle passat implica fer una feina curosa d’hemeroteca. I s’ha fet molt ben feta. En el cas de la Carme, els reportatges evidencien documentació, moltes hores de conversa i de muntatge i molt bon ofici per triar i convertir en peces colpidores, històries personals allunyades del sensacionalisme. Els Rahola són un aparador excel·lent per evidenciar joies com aquestes. En un entorn d’intrusisme professional, precarietat laboral, fake news i falta d’ètica i rigor en alguns que juguen a fer de periodista, encara hi ha periodistes de veritat que gaudeixen fent la seva feina. Enhorabona!
