En veu de dona

Vol­dria apro­fi­tar l’efemèride del 8 de març per reco­ma­nar uns repor­tat­ges que, escrits per dones, rei­vin­di­quen dones. Em refe­reixo a la feina de dues peri­o­dis­tes giro­ni­nes que han gua­nyat, com sabeu, el premi Rahola de ràdio (Miquel Diumé) i de premsa escrita en aquesta edició. Estic par­lant dels repor­tat­ges de ràdio publi­cats a SER Cata­lu­nya Obli­ga­des a casar-se, de Carme Martínez, i del repor­tatge de Gemma Bus­quets Elles als ajun­ta­ments, publi­cat a Revista de Girona. Dar­rere de les històries que s’expli­quen, de caràcter molt dife­rent i de con­tex­tos soci­als i històrics allu­nyats, amb­dues auto­res acon­se­guei­xen posar noms i cognoms a dones valen­tes. I ho fan cui­nant a foc lent, sense pressa i sense dis­fres­sar la flaire de la passió que hi han esmerçat. I per això m’agra­den. Es fixen en els detalls: una peça de roba, una vin­cu­lació anar­quista, una obra de tea­tre ama­teur, un exili, una acta d’un Ajun­ta­ment que omet un nom, i també una sen­sació de bui­dor, unes ganes de plo­rar i de fugir, por per no saber on anar a parar, una família que deixa de ser-ho, un mal­trac­ta­ment, una jus­ti­fi­cació d’un fet que ens sem­bla difícil de com­pren­dre. Tot això forma part de l’ànima d’aques­tes nar­ra­ti­ves guar­do­na­des i per això són espe­ci­als. Expli­quen històries per­so­nals (que és, per mi, la millor de les històries) que no dei­xen indi­fe­rent. Històries d’injustícies i d’oblits. De dones que hi eren i de dones que hi són. Es nar­ren amb con­text i això també implica que han fet el xup-xup. Vull creure que, para­fra­se­jant Gaye Tuch­man, així s’han “fabri­cat” aques­tes per­les pre­ci­o­ses. La recerca prèvia en el cas de la Gemma em consta que es remunta a força anys enrere. Bus­car docu­ments per recu­pe­rar de l’oblit dones regi­do­res d’ajun­ta­ments del segle pas­sat implica fer una feina curosa d’heme­ro­teca. I s’ha fet molt ben feta. En el cas de la Carme, els repor­tat­ges evi­den­cien docu­men­tació, mol­tes hores de con­versa i de mun­tatge i molt bon ofici per triar i con­ver­tir en peces col­pi­do­res, històries per­so­nals allu­nya­des del sen­sa­ci­o­na­lisme. Els Rahola són un apa­ra­dor excel·lent per evi­den­ciar joies com aques­tes. En un entorn d’intru­sisme pro­fes­si­o­nal, pre­ca­ri­e­tat labo­ral, fake news i falta d’ètica i rigor en alguns que juguen a fer de peri­o­dista, encara hi ha peri­o­dis­tes de veri­tat que gau­dei­xen fent la seva feina. Enho­ra­bona!