Adolescència

No deixa de ser simp­tomàtic que Ado­les­cence, una sèrie sobre un grup d’ado­les­cents britànics d’un barri obli­dat de Bir­ming­ham, hagi aca­bat con­ver­tint-se en tema de debat inter­na­ci­o­nal. Tant que fins i tot el pri­mer minis­tre anglès s’ha pro­nun­ciat afir­mant, després de veure-la, que cal abor­dar el tema. Quin? El tema de les mas­cu­li­ni­tats en els joves ado­les­cents. Els sona? La sèrie no només ha cap­ti­vat l’audiència per la seva qua­li­tat nar­ra­tiva i tècnica –és una cre­ació dels actors Step­hen Gra­ham i Jack Thorne i ha estat rodada en un únic pla seqüència–, sinó també per la seva rellevància social, posant sobre la taula dis­cus­si­ons urgents sobre l’edu­cació emo­ci­o­nal dels joves i la influència de les xar­xes soci­als en la seva for­mació. Aquesta vegada la víctima no ha patit abu­sos ni viu en bar­ris mar­gi­nals, però lluny d’acti­vi­tats soci­als i refe­rents mas­cu­lins la seva con­nexió més real amb el món és la pan­ta­lla de mòbil, per on se li cola la cul­tura incel. El debat està ser­vit. I pot­ser aquí rau l’èxit —i la inco­mo­di­tat— d’Ado­les­cence: no ens ofe­reix res que no sapi­guem, però ho posa tot en pri­mer pla, sense fil­tres i amb una capa­ci­tat bru­tal per posar-nos davant el mirall. És un pro­ducte artístic, sí, però també una denúncia que ens obliga a par­lar del que no volem veure però hi és.