Ramadà Mubarak

Lon­dres il·lumina Oxford Street per cele­brar l’inici del Ramadà. El seu alcalde, Sadiq Khan, va ser l’encar­re­gat enguany d’encen­dre els llums que són sufra­gats per la fun­dació pri­vada Aziz. Un gest simbòlic però poderós, que compta amb el suport ins­ti­tu­ci­o­nal i la par­ti­ci­pació, fins i tot, dels monar­ques britànics. Els llums del Ramadà i un acte a l’espai públic no és una qüestió estètica sinó tot un reco­nei­xe­ment. Són la prova que una ciu­tat glo­bal entén la neces­si­tat de donar espai i visi­bi­li­tat a totes les cul­tu­res que l’habi­ten. En canvi, aquí, el Ramadà passa des­a­per­ce­but. Cap encesa, cap acte públic de relleu. Aquesta indi­ferència no és casual. Res­pon a una inèrcia cul­tu­ral que encara con­cep la diver­si­tat com una suma d’indi­vi­du­a­li­tats i no com una rea­li­tat com­par­tida. Men­tre la ultra­dreta escampa por i odi, ens hauríem d’afer­rar a la savi­esa de Homi K. Bhabha, qui ens recorda que la iden­ti­tat no és una essència fixa, sinó una nego­ci­ació cons­tant entre cul­tu­res. Si igno­rem les fes­ti­vi­tats d’una part dels nos­tres con­ciu­ta­dans, els con­dem­nem a la invi­si­bi­li­tat i tren­quem ponts que podrien enri­quir-nos com a soci­e­tat. No es tracta de qüesti­o­nar tra­di­ci­ons, sinó d’enten­dre que el reco­nei­xe­ment cul­tu­ral és una forma de justícia. Fer visi­bles les dife­rents cul­tu­res no resta, suma i fa llum.