Turquia, en dimensió desconeguda

L’aposta del pre­si­dent Recep Tayyip Erdo­gan és a tot o res. Fa 22 anys que mana a Tur­quia, pri­mer com a pri­mer minis­tre i des del 2014 com a pre­si­dent. Se sent tan amenaçat per l’alcalde d’Istan­bul, Ekrem Ima­mo­glu, el seu gran rival i favo­rit per gua­nyar les pro­pe­res pre­si­den­ci­als, que ha deci­dit arra­sar el que queda de la democràcia turca. El tsu­nami d’indig­nació ciu­ta­dana per la detenció d’Ima­mo­glu empeny el país a una dimensió des­co­ne­guda: o invo­lució auto­ritària o fi con­vulsa del règim.

Erdo­gan mateix també fou des­tituït com a alcalde d’Istan­bul i passà 4 mesos a la presó el 1999 per decla­ra­ci­ons con­tra el laïcisme i la democràcia. El veterà diri­gent ha obli­dat com la repressió soferta impulsà la seva car­rera. El par­tit AKP, d’ins­pi­ració isla­mista, que fundà el 2001, obtingué la majo­ria abso­luta l’any següent i es manté al poder.

El líder opo­si­tor Ekrem Ima­mo­glu i un cen­te­nar més de mem­bres del seu par­tit CHP (Par­tit Popu­lar Repu­blicà) foren arres­tats el 19 de març pas­sat. Se’ls acusa de cor­rupció, sub­orn, mani­pu­lació de lici­ta­ci­ons públi­ques, lide­ratge de banda cri­mi­nal i pos­si­ble col·labo­ració amb un grup ter­ro­rista –això degut a la col·labo­ració (amb èxit) del CHP amb el HDP kurd–. Han detin­gut també el seu direc­tor de cam­pa­nya i l’advo­cat Meh­met Peh­li­van, aquest últim acu­sat de blan­que­ja­ment de capi­tals (igual que Gon­zalo Boye!). Han con­fis­cat l’empresa cons­truc­tora del pare d’Ima­mo­glu. El CHP hi ha vist l’opor­tu­ni­tat política i ha permès a qual­se­vol turc adult de par­ti­ci­par a les seves primàries del 23 de març: 15 mili­ons de pape­re­tes demos­tren un ferm suport al popu­lar alcalde empre­so­nat, a qui per cert li han anul·lat el títol uni­ver­si­tari 31 anys després d’haver-se gra­duat a la Uni­ver­si­tat d’Istan­bul. La Cons­ti­tució turca exi­geix un títol de 4 anys per esde­ve­nir pre­si­dent del país. Curi­o­sa­ment, és Erdo­gan qui no pot demos­trar que el seu diploma sigui vàlid, i, a més, hau­ria de refor­mar la Carta Magna si pretén aspi­rar a una ter­cera ree­lecció el 2028.

En la seva pri­mera etapa al cap­da­vant de Tur­quia, Erdo­gan era apre­ciat. Des­tacà com un polític capaç i sen­si­ble. Aplicà refor­mes econòmiques que gene­ra­ren crei­xe­ment i esta­bi­li­tat finan­cera i reduïren la inflació, espe­ci­al­ment entre el 2003 i el 2008. Fou dia­lo­gant amb la mino­ria kurda, a qui faci­lità l’ense­nya­ment i mit­jans de comu­ni­cació en la seva llen­gua. A par­tir del 2015, diver­sos fac­tors estron­ca­ren el procés de pau, entre ells l’endu­ri­ment de l’AKP després de caure en vots. L’Estat turc passà a apli­car polítiques dra­co­ni­a­nes, amb milers de vícti­mes mor­tals i des­plaçaments mas­sius de població kurda. Més de 100 bat­lles kurds ele­gits democràtica­ment han estat des­tituïts i reem­plaçats per admi­nis­tra­dors desig­nats per Ankara. Molts mem­bres del par­tit kurd HDP han estat pro­ces­sats i/o inha­bi­li­tats i el 2023 se li varen blo­que­jar tem­po­ral­ment els fons públics, cosa que minvà la seva capa­ci­tat per fer cam­pa­nya.

S’ha acu­sat de ter­ro­risme milers de kurds, inclòs el famós Sela­hat­tin Demir­tas. Aquest malau­rat polític con­ti­nua empre­so­nat des del 2016 mal­grat la sentència del Tri­bu­nal Euro­peu dels Drets Humans que ordenà el seu alli­be­ra­ment imme­diat el 2020. Asse­nyalà diver­ses vio­la­ci­ons dels seus drets humans, entre elles que Tur­quia li impedís de sor­tir de la presó com a pres pre­ven­tiu tot i haver estat pro­cla­mat par­la­men­tari electe. Recor­da­rem de pas­sada que és el mateix que Lla­rena va fer amb Oriol Jun­que­ras i Jordi Sànchez el 2018. El sep­tu­a­ge­nari Erdo­gan s’ha tor­nat més autocràtic a mesura que ha anat per­dent suport a les urnes. Des del 19 de març, mili­ons de turcs valents pro­tes­ten en defensa de la democràcia, con­tra el pre­si­dent i con­tra la crisi econòmica. Sur­ten al car­rer tot des­a­fi­ant les pro­hi­bi­ci­ons, la manca de lli­ber­tat de premsa, les pilo­tes de goma i més de 2.000 deten­ci­ons. Entre els mani­fes­tants abun­den joves que no han cone­gut cap altre man­da­tari.

L’Estat turc estén a la resta de la població la repressió a base d’empre­so­na­ments, des­ti­tu­ci­ons, cen­sura, i violència a càrrec de les for­ces de segu­re­tat i els jut­ges, que ja aplica de fa temps con­tra els kurds. Erdo­gan, sem­pre astut, con­fia que Europa farà un cop més els ulls gros­sos. El vell home fort se sap impres­cin­di­ble perquè la Unió Euro­pea neces­sita la col·labo­ració de Tur­quia amb Ucraïna, Síria i el con­trol de la migració irre­gu­lar. Als cata­lans tot això ens sona. Massa.