Un dia, de cop, es fan grans

No hi trobes explicació però arriba un dia que, sense motiu aparent, comencen a ordenar aquell poti-poti de draps i andròmines que ni sabies que existien i la seva habitació es converteix en una estança amb un cert equilibri. No saps com però hi ha un moment en què aquelles peces de roba que trobaves espantoses i sobretot inapropiades per anar a l’institut desapareixen de la teva vista i són substituïdes per modelets que semblen trets d’un congrés d’alts càrrecs. No t’ho veus a venir però de cop, impossible saber a tomb de què, deixes de ser un destorb per a ells i quan van amb els seus amics pel carrer i et visualitzen a cinquanta metres deixen de fer aquells gestos elèctrics amb el cap que saps que signifiquen que t’apartis del seu camí si no vols morir. I no només deixen d’esquivar-te, és que fins i tot se t’acosten i et fan un petó davant la tribu. No entens què ha canviat respecte a la setmana anterior, o respecte a dues hores abans, però hi ha un moment en què se t’arrimen a explicar-te la seva vida i accepten que una resposta seva pot anar més enllà d’un monosíl·lab o una onomatopeia incomprensible. Sembla un miracle però també aixequen la vista de la pantalla i et miren a la cara quan et parlen. Costa de creure però sí, és possible que es produeixi aquell moment en què s’obren a tastar de nou aquell plat que de petits els tornava bojos i que de la nit al dia van començar a menysprear com si els servissis una truita de cucs. També hi ha un moment en què els veus agafar per iniciativa pròpia un llibre pel pur plaer de llegir, o aquell altre instant en què els escoltes taral·lejar una cançó que tu, per fi, identifiques com a música. I tot succeeix de forma inesperada, quan tu no hi comptaves. Però sí, arriba un dia que tot allò que et treia de polleguera comença a capgirar-se. Arriba un dia que, de cop, es fan grans.