No toqueu la xocolata

Hi ha els aran­zels de Trump, i després hi ha el cafè. Al barri on vaig quasi cada dia a pren­dre’n, no hi ha gai­rebé ni una cafe­te­ria que te’l ser­veixi al mateix preu. Ja entenc que no és ni un pro­ducte d’IVA reduït ni sub­jecte a una tarifa fixa com els lli­bres, posem per cas, però en menys de cinc-cents metres pots pas­sar de pagar, per un tallat a la ter­rassa, un euro amb trenta cèntims a un amb sei­xanta. Amb el canvi d’any, un cam­brer de con­fiança ja em va adver­tir que l’apu­ja­ria una mica perquè pas­sava no sé què amb les colli­tes al Bra­sil. Ho vaig enten­dre, i pago des de lla­vors els deu cèntims de més reli­gi­o­sa­ment. El preu mitjà a l’extra­radi on visc és a hores d’ara d’un i mig, encara molt més assu­mi­ble que els dos euros rodons que em van cobrar ja fa tres anys, és a dir, abans que cap papa­llona batés les ales al Bra­sil, en un tau­lell d’eco­lo­gisme cuqui al cor del Raval de Bar­ce­lona que en feien només per empor­tar, ser­vit en gots de paper i un bas­to­net de fusta per reme­nar-lo i que vaig haver de llençar al pri­mer xar­rup perquè tenia el mateix gust que el cafè de bar­re­tina que es pre­nia la meva àvia en temps de la guerra. Com­pa­rat amb aquest abús, les cafe­te­ries de barri són les millors del món. Però la xoco­lata? Per què em toqueu la xoco­lata? D’un dia a l’altre, la rajola que com­prava amb des­fici cul­pa­ble (85% de cacau) ha pas­sat de cos­tar encara no tres euros a sis i mig, més del doble, i els ous, que en un mes s’han apu­jat un 25%, van pel mateix camí. Men­tre estem tots pen­dents de Trump i les seves noves tau­les de la llei, vet aquí com ens dei­xem fotre pels de casa.