Llengua al nord i al sud

Fa poc la con­se­lle­ria de Política Lingüística de la Gene­ra­li­tat va fer públic el resul­tat de la dar­rera Enquesta d’usos lingüístics a la Cata­lu­nya autònoma. La bai­xada de l’ús del 46% al 32% en una desena d’anys –les per­so­nes amb el català de llen­gua habi­tual– ha encès les alar­mes.

Fa temps que des del nord, “on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / des­vet­llada i feliç”? (l’inter­ro­ga­tiu és meu, no del poeta, que hi posava un excla­ma­tiu!), avi­sem que la dinàmica soci­o­lingüística que ha afec­tat el català s’hau­ria de pren­dre més en con­si­de­ració perquè el “labo­ra­tori” in vivo que cons­ti­tu­eix la Cata­lu­nya Nord pot ser de la més gran uti­li­tat a l’hora d’ana­lit­zar el que pot estar pas­sant al con­junt de la cata­la­no­fo­nia, i fins i tot a la Cata­lu­nya Sud. Ja sabem que els con­tex­tos són ben dife­rents (reco­nei­xe­ment legal de la llen­gua a l’estat, auto­no­mia, política activa de la Gene­ra­li­tat, escola en català, consciència naci­o­nal...), però... molts meca­nis­mes soci­o­lingüístics que­den els matei­xos, sense dis­tinció de fron­te­res.

En par­ti­cu­lar, les acti­tuds, els com­por­ta­ments indi­vi­du­als i col·lec­tius, les dinàmiques psi­co­lingüísti­ques en con­di­ci­ons simi­lars (estats con­tra­ris a la llen­gua, absència de sobi­ra­nia, situ­a­ci­ons socio-medi­a­tico-econòmiques glo­ba­lit­za­des...) seguei­xen les matei­xes pau­tes. La rea­li­tat, doncs, s’ha de mirar fit a fit. A Cata­lu­nya Nord el 35% de la gent sap par­lar català però els usos “habi­tu­als” se situen entre el 0 i el 2%. Excepte quan els cata­lans del nord pas­sen la fron­tera cap al sud; lla­vors el 34% torna a fer ser­vir la llen­gua!

Podria pas­sar la mateixa cosa al sud? El català podria esde­ve­nir llen­gua “patri­mo­nial”, “simbòlica”, que sense des­a­parèixer, seria rele­gada a fun­ci­ons tes­ti­mo­ni­als? Des del nord, ten­di­ria a pen­sar que sí. Encara que la distància de les situ­a­ci­ons i el ritme lent dels can­vis puguin ama­gar la simi­li­tud. En 100 anys els car­rers de Per­pinyà han pas­sat de par­lar català a expres­sar-se quasi exclu­si­va­ment en francès. Sig­nes sem­blants se detec­ten als ter­ri­to­ris on la llen­gua “pròpia” (el cri­oll) encara és ben viva com els “ultra­mars fran­ce­sos”.

És hora que espe­ci­a­lis­tes i auto­ri­tats –del nord i del sud– ens posem a la mateixa taula per estu­diar com més pre­ci­sa­ment i més seri­e­tat totes les mesu­res i objec­tius que són indis­pen­sa­bles per recu­pe­rar ter­reny. Replan­tar la llen­gua, deia Carme Junyent. Rever­na­cu­la­rit­zar, diuen des del sud valencià. L’OPLC –Ofi­cina Pública de la Llen­gua– té com a fita pri­mera tor­nar a pro­duir locu­tors joves i crear les con­di­ci­ons perquè l’ús de la llen­gua sigui un fet. Pot sem­blar irri­sori –des del sud– però... l’essen­cial pot­ser no s’hau­ria de per­dre de vista. Els bas­cos –del nord– ho estan acon­se­guint. La corba de nous locu­tors –poten­ci­als– del basc s’està inver­tint entre els joves, i creix. I la soci­e­tat –civil– acon­se­gueix que la llen­gua torni a ser refe­rent impres­cin­di­ble, motiu d’orgull i eina d’ús cada cop més freqüent. Ens hi posem els cata­lans?