Orelletes i bunyols

Avui que em llegeixen és dimecres sant i, amb força probabilitat, a moltes cuines de casa nostra –jo parlo des del Baix Camp– s’hi estan fent orelletes, les orelletes de Setmana Santa. Aquesta menja, pròpia d’aquestes dates, és una de les que acostumen a congregar molt sovint les dones d’una nissaga per fer-ne. La pràctica porta a fer orelletes en prou quantitat per a les famílies respectives i, alhora, per a repartir entre alguns veïns o persones a qui es vol fer una atenció, perquè del que es tracta és de compartir el que s’ha fet de manera casolana seguint una fórmula apresa i mantinguda generació rere generació.

La tradició porta a menjar les orelletes soles o acompanyades de menjar blanc. És llavors quan rebran el dictamen de tothom que en ponderarà el grau de cocció –aquí la qualitat de l’oli és essencial– que, junt amb el gruix de la pasta, és de desitjar que les faci cruixents; la intensitat aromàtica que aporta la quantitat d’anís o de moscatell que s’ha barrejat amb la pasta; el gust que hi sumen el celiandre i la matafaluga; la quantitat de dolçor pel sucre que s’hi ha escampat per sobre un cop cuites, etc.

Qui les rep, necessàriament n’opinarà bé, com a mínim per cortesia, i, ben segur, que si se les menja amb menjar blanc hi afegirà comentaris sobre la textura: de si es deixa tallar i manté l’equilibri o cedeix al propi pes en dipositar-lo damunt l’orelleta; de si s’hi fa present el gruix excessiu o no de l’ametlla molta; de –si hi ha confiança– si s’hi ha colat algun grumoll sorgit en el moment de la cocció, etc. I és així com s’haurà acomplert l’objectiu, s’haurà donat continuïtat a la tradició i ja només quedarà esperar l’any que ve.

Certament, d’orelletes se’n poden adquirir a les pastisseries i als forns, però el fet social que he volgut explicitar és el genuí que ens lliga als ancestres i propicia gaudi i satisfacció, cosa que, majoritàriament, podem agrair a maneres de fer femenines i... què volen que els digui!, també cal valorar-ho per aquest fet i perquè, tal com va el món, qui sap si en el futur no hi pot haver una regulació, sigui de la UE o més nostrada, que hi posi el nas, i és clar que les orelletes de Setmana Santa mai no formaran part de cap kit de supervivència en cas de conflicte, però sí que tenint en compte que hi ha regulació, des del 2014, de les gallines que hom té a casa i de l’ús i el destí dels ous que ponen, qui sap què pot arribar a passar amb les orelletes.

En fi, aquests dies, per poc que puguin facin orelletes o mengin-ne, i si els ve de gust seguir el fil de la gastronomia tradicional, el Divendres Sant cruspeixin-se una cassola de bacallà amb cigrons i ous durs i per Pasqua mengin i regalin la mona als seus fillols, però, si us plau, sigui ara o durant l’any, vetllin per no empassar-se cap bunyol que no sigui de vent, de crema o comestible perquè ens n’arriben tants, tan incomprensibles des del sentit comú i des de tantes instàncies de poder properes i llunyanes que tota prevenció és poca. Bona Pasqua!