Gossos que no van lligats

Mai he tin­gut gos a casa. De fet, estic bas­tant allu­nyada de la pos­si­bi­li­tat de com­par­tir sos­tre amb qual­se­vol tipus d’ani­mal, amb espe­cial fòbia cap a les espècies amb bec i plo­mes. No he tin­gut gos, i dubto que en tin­gui en els pro­pers anys, mal­grat la il·lusió que alguns mem­bres de la família han demos­trat tenir per incor­po­rar-hi aquest nou mem­bre i mal­grat que el meu con­ven­ci­ment ha tron­to­llat algun cop quan he pen­sat en la cara que faria la cana­lla davant un gir en els meus pen­sa­ments. Però després aterro a la rea­li­tat i és aquesta la que em diu que no dis­po­sa­ria de temps per cui­dar-lo com es mereix, i ja sé de més d’un adult que ha acce­dit al desig dels fills perquè aquests havien de tenir-ne cura, però quan ha arri­bat l’ani­mal, doncs ja l’han vist prou. No puc dir que sigui una gran amant dels ani­mals però he plo­rat quan s’ha mort un gos d’un fami­liar molt pro­per. També m’irrita veure espais adap­tats per a gos­sos que no poden ser més indig­nes i m’agrada obser­var la imatge dels canins jugant feliços i, sobre­tot, em fas­cina la seva obsessió per pro­te­gir la cana­lla de la casa. Estic a favor de reconèixer tots els drets dels ani­mals i reser­var i deli­mi­tar espais on puguin esbar­gir-se, ja sigui en un parc o una platja. Vaig cele­brar, a més, la ini­ci­a­tiva d’algun con­sis­tori per limi­tar la pirotècnia, la nit de la revet­lla de Sant Joan, a llocs i hora­ris con­crets –ini­ci­a­tiva que segur que no només agra­ei­xen els ani­mals– i aplau­deixo cada pena duríssima con­tra qui mal­tracta un ani­mal. Ara bé, de la mateixa manera que els amos dels gos­sos em tro­ba­ran al cos­tat si rei­vin­di­quen espais dig­nes on puguin córrer, també faré equip amb qui reclama que pel car­rer vagin lli­gats i, si són de raça peri­llosa, amb morrió. Que no em ser­veix un “no fa res” cada cop que un ani­mal m’ensuma. Perquè pot­ser no ha fet res, fins a aquell precís moment.