Penèlope i Barcelona

No s’espan­tin, no par­la­rem ni de la famosa actriu ni de Woody Allen. I encara menys de la seva relació amb la ciu­tat. Pot ser que molts no ho sàpiguen, però abans que Penélope Cruz ja en va exis­tir una altra de famosa. És un per­so­natge de l’Odis­sea, un dels dos grans poe­mes èpics atribuïts a Homer. Men­tre el seu espòs està fent la guerra, mul­ti­tud de pre­ten­dents envol­ten Penèlope. Ella els diu que només accep­tarà la des­a­pa­rició del seu marit, que no torna, quan acabi de tei­xir un sudari en el qual està tre­ba­llant. Per tal d’allar­gar la feina al màxim, desfà durant la nit el que ha tei­xit durant el dia. Més d’una vegada, Bar­ce­lona ens sem­bla una gran Penèlope urbana. Costa tro­bar un altre cas d’una gran capi­tal que, si no és per una guerra o un bom­bar­deig, eli­mini amb tanta rapi­desa (vint o trenta anys no és tant de temps) grans obres arqui­tectòniques i urba­nes cata­lo­ga­des, d’entrada, com a defi­ni­ti­ves.

Els ciu­ta­dans assis­tim boca­ba­dats a rec­ti­fi­ca­ci­ons urba­nes d’actu­a­ci­ons rela­ti­va­ment recents com ara el des­man­te­lla­ment de l’ane­lla viària de la plaça de les Glòries. En un temps rècord, es des­ba­llesta una obra de gran enver­ga­dura com si, en comp­tes d’una infras­truc­tura gegant, es tractés d’un tor­tell de nata. Més ràpida­ment –tot i que en cos­tos de recon­versió no es pot ni com­pa­rar– vam assis­tir al fracàs espec­ta­cu­lar del pas­seig de Colom, banda mar, com a zona de moder­ni­tat i xirin­gui­tos. Igual­ment, estem assis­tint a la remo­de­lació del que va ser deno­mi­nat Pri­mer Cin­turó de Ronda. El 1974, pres­cin­dint del benes­tar dels veïns, a la japo­nesa, un dels dar­rers con­sis­to­ris fran­quis­tes inau­gura els via­duc­tes ele­vats d’Alfons X. La part de mar pas­sava a escas­sos metres de les cases. Cir­cu­lant amb cotxe, a risc d’estim­bar-te, veies per­fec­ta­ment les mares del ter­cer segona donant el puré de cigrons als nens. L’alcalde Mara­gall el va ender­ro­car, per sort, el 1985. Però atenció: tan sols onze anys després de fer-se! Ara s’està començant a ender­ro­car la part de mun­ta­nya. Trenta-cinc anys després, d’acord, però que històrica­ment par­lant no són gai­rebé res.

També està pre­vist, dins de la remo­de­lació gene­ral de la zona, eli­mi­nar el pas depri­mit a la ronda del Gene­ral Mitre, per sota del car­rer de Mun­ta­ner. Una altra de les grans inter­ven­ci­ons de l’era Por­ci­o­les. És de l’any 1970. Tan dolents eren els que ho van pro­jec­tar? I ni tan sols no par­lem de totes les obres públi­ques que, sense ser radi­cal­ment ender­ro­ca­des, han hagut de ser modi­fi­ca­des a corre-cuita a causa d’haver que­dat obso­le­tes abans d’hora.

En gene­ral, les grans obres públi­ques s’acu­mu­len durant el temps. I si cal, es posen al dia, s’arre­glen. A casa nos­tra, sovint sem­bla que des­fem durant la nit el que tei­xim durant el dia, com Penèlope.