Adeu a Mujica, un referent d’honestedat

En un temps dominat pels lideratges vanitosos i autoritaris i les maniobres d’estadistes per perpetuar-se en el poder, la mort als 89 anys de l’expresident uruguaià José ‘Pepe’ Mujica, un polític humil entregat al servei públic que va saber plegar quan li tocava, cobra un significat especial. Nascut a la perifèria de Montevideo, va tenir una vida llegendària marcada per la seva etapa com a guerriller ‘tupamaro’, que l’influiria d’una manera determinant. El van fer presoner quatre vegades, va participar en dues evasions mítiques fins que el 1972 el van tornar a detenir i va patir un captiveri tan atroç que, com ell mateix va explicar, el va obligar a “connectar-se amb la vida” per no acabar “embogint”. Físicament molt debilitat per tota aquella experiència, Mujica va recuperar la llibertat amb el restabliment de la democràcia el 1985, moment en què va iniciar una carrera política com a legislador del progressista Front Ampli que el va catapultar, 15 anys després, a la presidència de la República.

Més rupturista en el terreny social que en l’econòmic (legalització de l’avortament i el matrimoni igualitari, regulació del comerç i el consum de marihuana), Mujica va traslladar el seu radicalisme ideològic a un programa d’esquerres realista i es va convertir en un referent ètic i moral d’abast planetari per la manera honesta amb què va exercir el poder. També per la vida austera que va tenir com a president renunciant a les comoditats del càrrec i a la residència oficial, per anar a viure a una modesta granja als afores de Montevideo i entregar bona part del seu sou a causes socials. Més enllà dels errors i encerts polítics, dels èxits i les mancances que hagi pogut tenir la seva gestió, la figura de Mujica traspassa les fronteres de l’Uruguai –una víctima més de les dictadures militars sud-americanes del segle passat– com un símbol de polític íntegre i coherent que es va bolcar en el servei als seus conciutadans. És veritat que el fet de reconèixer i aplaudir el caràcter únic i excepcional del seu estil de govern diu molt poc del nivell de la política hegemònica arreu, però això no hauria d’impedir de continuar reivindicant lideratges honestos, inspiradors i propers com el seu.