Dos sentits abandonats

Hem aconseguit arribar a l’era audiovisual. Al capdavall, l’ésser humà sempre ha tingut una predilecció especial per aquests dos sentits: la vista i l’oïda. Ha treballat per exercitar-los amb una tossuderia tal que, si l’hagués aplicada a uns altres sentits, avui no seríem el que som.

Per exemple: si ens haguéssim desinteressat pel fet de mirar o d’escoltar tal com ens hem desinteressat per la nostra capacitat d’olorar o de paladejar, i en canvi ens haguéssim preocupat d’aquests sentits com ho hem fet amb la vista i l’oïda, la realitat artística, industrial i social del món seria tota una altra. Hem inventat ulleres i aparells per a sords, hi ha senyors que dediquen la seva vida a estudiar i corregir les malalties dels ulls i de l’oïda. On són els flairòlegs i els palatòlegs? ¿On són les “ulleres per al paladar” o per al nas, és a dir, els aparells capaços d’augmentar la nostra capacitat perceptiva de flaires i gustos?

No se li ha acudit a ningú, això? És curiosa aquesta manca d’imaginació, avui que la tècnica domina tots els camps. El nas i el paladar han quedat abandonats. La reducció de la capacitat visual o auditiva us permetrà de consultar especialistes, ésser medicats o operats, i fins i tot rebre indemnitzacions; ¿us farà cas, algú, si argumenteu que heu perdut aptituds de flaire o de gust? La discriminació a què estan sotmesos aquests sentits és terrible. La vigent dictadura audiovisual ha emmordassat totes les possibilitats nasopalatals des del punt de vista artístic, comercial, industrial, professional… Les combinacions “mirables” han donat Cézanne, Picasso; les “audibles” han donat Mozart, Garreta; ¿com es pot afirmar que no s’ha produït mai cap “Gernika” de l’olor ni cap “novena simfonia” del paladar? El que passa és que no estem preparats per a acceptar que això pot ser.

Us explicaré el cas del senyor T., entrevistador de candidats per a ocupar un càrrec administratiu en una empresa. Una vegada dedicà dos matins a un jove, al qual sotmeté a tests força complicats per tal d’esbrinar la seva intel·ligència. Al capdavall no l’acceptà. Aquest xicot, després, aconseguí d’entrar en una fàbrica de perfumeria com a venedor. Al cap d’un any guanyava una fortuna cada mes perquè resultà que tenia un nas privilegiat. I ara ve el més divertit: la primera empresa, la que no el va admetre, també era de perfumeria. I ni al seleccionador de la mateixa empresa no se li va acudir que un aspirant a venedor podia tenir nas. Se li exigia, això sí, “bona presència” i que “parlés bé”. Buscaven, doncs, un venedor “audiovisual”, i no s’adonaven que tenien al davant un valuosíssim creador de perfums.

Si triomfen les lents de contacte, el nas quedarà definitivament “jubilat”, perquè no el farem servir ni per a aguantar les ulleres.