Regularitzar massivament o no

H i ha en marxa a l’Estat un procés per regularitzar massivament immigrants que viuen a Espanya des d’abans de 31 de desembre del 2024, que afectaria prop de mig milió de persones, un volum semblant al d’un procés del 2005.

Sense entrar en els factors que justifiquen aquest pas del govern espanyol –en aquest terreny Catalunya no compta–, cal dir que una mesura extraordinària d’aquest tipus també s’ha fet servir en altres països de la UE, particularment els mediterranis, que estan molt directament exposats al sentit d’alguns fluxos migratoris. La seva arribada massiva genera grans bosses de persones en situació irregular de manera que, de tant en tant, els governs es veuen obligats a regularitzar per tal de facilitar la integració social i laboral. Tanmateix, no tots els països fan aquest tipus d’operació que sembla obvi que reforça l’efecte crida per a molta gent. Altres països europeus avançats què fan? També regularitzen de tant en tant?

Alemanya, per exemple, no aplica programes de regularització massiva sinó que analitza cas per cas, concedint permís de residir al país si es demostra una integració sòlida (conèixer la llengua, entre altres coses), per motius humanitaris, etcètera. Tampoc a Suècia, Noruega o Dinamarca es fan regularitzacions massives, sinó que les peticions s’estudien cas per cas i amb criteris d’excepcionalitat, passant abans per filtres d’integració sòlida, casos humanitaris greus, temps de treball, vincles familiars... Tot plegat en un entorn legal molt restrictiu en aquesta matèria. Més enllà de si un país és menys o menys restrictiu –Espanya no ho és gens–, el que caracteritza aquests països amb pràctiques d’acolliment molt estrictes és l’ordre establert en la matèria i el control del seu compliment. En aquest entorn no es pot fer taula rasa, perquè seria el mateix que dir que la legislació establerta no serveix. Una manera de gestionar un gran problema de manera molt diferent d’aquí.