Vull ser jutjat en català

No. Aquest arti­cle no és una crida a delin­quir. Aquest text tam­poc no inten­tarà defen­sar els joves que es dedi­quen a cre­mar foto­gra­fies del Rei. Per això ja hi ha les lleis i els que les apli­quen, que deci­di­ran si aquest fet és puni­ble o no. A títol per­so­nal em limi­taré a con­si­de­rar que un ser­vi­dor no les hau­ria cre­ma­des.

El cas és que si mai tingués un mal dia –cosa que li pot pas­sar a tot­hom– i em donés, per exem­ple, per atra­car un banc o pren­dre una piru­leta a un nen, m'agra­da­ria tenir un judici just on poder al·legar ali­e­nació tran­sitòria o alguna cosa per l'estil com a exi­ment. Con­fio en la justícia i con­fio que la justícia confiï en mi.

Però el que no trobo accep­ta­ble és que un jutge em digui en quina llen­gua m'he de defen­sar. I menys quan el fet pel qual se'm jutja l'he comès al meu país. I això no té a veure amb el lloc on se'm jutja. Fins i tot si cometés crims con­tra la huma­ni­tat –Déu me'n guard!– i em dugues­sin a un tri­bu­nal inter­na­ci­o­nal, exi­gi­ria decla­rar en la llen­gua de la meva elecció. Per sort, la justícia ha reco­ne­gut que els cre­ma­fo­to­gra­fies de Girona tenen aquest mateix dret. Gràcies, gràcies.