Planells i altells

Lle­geixo en un full de pro­moció de pisos: “Falta el pla­nell de l'altell”. Tot i sonar ben cata­lans (hi ha cen­te­nars de parau­les aca­ba­des en -ell), ni el pla­nell ni l'altell són el que sem­blen. Quan de petit anava d'excursió, duia sem­pre brúixola i pla­nell. El pla­nell em sem­blava tan nos­trat com els ganyips, aque­lla bar­reja de fruita seca tan essen­cial quan encara no exis­tien les bar­re­tes energètiques. De gran, vaig des­co­brir deso­lat que el pla­nell era un petit altiplà; una meseta d'estar per casa, vaja. N'havíem de dir pla o plànol. No és estrany que pla­nell es con­fongués amb plànol. I és que tant el sufix -ell com el sufix -ol volen dir mena de: el tau­lell és una mena de taula; el cubell, una mena de cub; el llençol, una mena de llenç; i el pujol, un puig bai­xet. Però el lec­tor llest no bada i em diu: “Si plànol fos pla més -ol, n'hauríem de dir pla­nol”. I té, com sem­pre, raó. L'ori­gen de plànol és una ultra­cor­recció: la gent deia plano i, per dis­si­mu­lar, hi afe­gia una l des­cas­te­lla­nit­za­dora. Passa una cosa sem­blant amb l'altell, que ve a ser la des­cas­te­lla­nit­zació d'alti­llo. Però això el DIEC no l'admet, i ens diu que vol dir “petita altura en un ter­reny”. Un sig­ni­fi­cat que avui dia ben pocs deuen fer ser­vir. En canvi, en l'altre, se'ns ha fet impres­cin­di­ble. El DIEC vol que en diguem entre­so­lat, antosta o sos­tre­mort, però l'ÉsAdir ja ens hi per­met desar coses. I és que, si no, no sé pas on ficaríem els tras­tos.