Pels segles dels segles

Seria irre­ve­rent i feri­ria la sen­si­bi­li­tat dels cre­ients dir que la nos­tra Església és una empresa, un negoci; el seu caràcter trans­cen­dent l'allu­nya d'aques­tes defi­ni­ci­ons, però en la seves mani­fes­ta­ci­ons ter­re­nals sí que es pot dir que sap actuar amb cri­te­ris del millor màrque­ting, ente­nent aquesta pràctica com una gestió que pro­mo­ci­ona la seva doc­trina entre els mor­tals de manera molt efec­tiva i com­pleta; és adir, que ven la creença en els bene­fi­cis de la pràctica reli­gi­osa amb totes les eines de la per­su­asió pos­si­bles.

La nos­tra Església, segu­ra­ment perquè es va impul­sar des de les ribes del nos­tre mar i en rebé les influències, és molt con­vin­cent en pro­me­tre'ns el màxim bene­fici a què pot aspi­rar l'ésser humà: una segona vida en la glòria, sem­pre que el nos­tre com­por­ta­ment s'ajusti als deu mana­ments i prac­ti­quem la litúrgia esta­blerta; aquesta té tots els com­po­nents de noto­ri­e­tat i sug­gestió que poden influir en els nos­tres sen­ti­ments i en la nos­tra pre­dis­po­sició cap a la fe, a través d'ele­ments que actuen pode­ro­sa­ment sobre els sen­tits.

La paraula és impor­tant en tot el dis­curs religiós: evan­ge­lis, paràboles, ser­mons... sovint en ter­mes inqui­e­tants, poc ente­ne­dors per als fidels, però sem­pre amb con­tin­gut per refle­xi­o­nar. El mateix que veiem en alguns anun­cis actu­als que no són fàcils d'enten­dre.

Per l'olfacte per­ce­bem l'encens que acom­pa­nya molta de la litúrgia cris­ti­ana, una olor pro­funda, asso­ci­ada a la pràctica ceri­mo­nial. També les mar­ques de per­fums repar­tei­xen cons­tant­ment mos­tres de les seves olors, conei­xe­do­res del valor que té esti­mu­lar direc­ta­ment aquest sen­tit per gua­nyar adep­tes.

Quan diem com n'és, d'impor­tant, la música en els anun­cis audi­o­vi­su­als, com els reforça, per­so­na­litza i els fa més efec­tius, hem d'accep­tar que la religió ens fa arri­bar a l'oïda unes melo­dies que superen aquests valors de la comu­ni­cació comer­cial. La música sacra i els cants res­pon­so­ri­als són cor­pre­ne­dors, amb res­sons que remo­uen l'espe­rit i amb un ins­tru­ment, l'orgue, que els dóna un caràcter emi­nent­ment emo­ci­o­nal.

La vista ens posa en con­tacte amb la religió a través de la mag­ni­ficència dels seus tem­ples i orna­ments, els uns per donar sig­nes de poder i espi­ri­tu­a­li­tat als llocs de culte i els altres per reves­tir els ofi­ci­ants d'un aspecte sacer­do­tal ele­vat, sense parió en la ves­ti­menta dels humans. Però on tro­bem que la nos­tra religió ha emprat una comu­ni­cació visual poc orto­doxa, però molt efec­tiva, és en la seva ico­no­gra­fia. Vegem-ne alguns exem­ples. Tots els sants i san­tes són ben plan­tats, atrac­tius fins i tot en el seu dolor, com ara el Crist cru­ci­fi­cat i sant Sebastià cosit a sage­tes; els nus, perdó una vegada més per la referència publi­citària, són cos­sos iogurt. Quan en la imatge el nen Jesús se'ns mos­tra des­pu­lla­det, sense bol­quers ni abri­gall, en una nit de desem­bre i a la intempèrie, el que ha vol­gut l'artista és ofe­rir una figura entra­nya­ble del cos d'un nadó, alte­rant la rea­li­tat per fer-la més sug­ges­tiva.

Tro­bem també que la comu­ni­cació visual és adul­te­rada en les repro­duc­ci­ons pictòriques del Sant Sopar; la majo­ria d'artis­tes han posat els tretze comen­sals tots dar­rere de la taula, forma ben poc usual, però la irreal dis­po­sició per­met al pin­tor evi­tar per­so­nat­ges d'esquena; el mateix fa la publi­ci­tat quan retrata una família a la taula. Encara més, sovint en aquests qua­dres hi ha una fines­tra al fons en què es veu un pai­satge amb llum de dia; no és que Jesús i els apòstols sopes­sin a mitja tarda, sinó que el pin­tor ha vol­gut donar una pro­fun­di­tat llu­mi­nosa i esti­mu­lant al qua­dre, ide­a­lit­zant-ne l'estètica.

Si hem dit que un anunci és “la veri­tat exa­ge­rada”, ens sem­bla con­gru­ent veure en les mani­fes­ta­ci­ons de la nos­tra Església trets, for­mes d'expressió i models molt pro­pers als que empra la publi­ci­tat actual, amb l'objec­tiu, en tots dos casos, d'impres­si­o­nar i convèncer. L'una ens pro­met feli­ci­tat aquí, l'altra ens reserva el màxim benes­tar en el més enllà. Els cre­ients poden optar per totes dues.

Ah, i allò que es diu de la insistència i repe­tició d'un anunci perquè arreli en l'ima­gi­nari del com­pra­dor, res supera la rei­te­ració de les lle­ta­nies: ora pro nobis, ora pro nobis, ora pro nobis...