En la mort de Joan Solà

Més que no pas un amic meu, amb la inten­si­tat que la paraula conté si no s'uti­litza amb lleu­ge­resa, Joan Solà ha estat amic, mes­tre i còmplice de molt bons amics meus, com Josep Maria Pujol i Jordi Gine­bra. Gràcies a ells, i abans a Jaume Vidal, he tin­gut el pri­vi­legi de con­ver­sar-hi en mol­tes oca­si­ons, i sem­pre me n'ha que­dat aque­lla agra­da­ble sen­sació de trac­tar amb una per­sona cor­dial, inci­siva i sen­zi­lla, fins al punt que de vega­des aquest tracte hau­ria pogut ofe­gar la visi­bi­li­tat de la seva qua­li­tat científica. S'hau­ria pogut esde­ve­nir però no s'esde­ve­nia, perquè en qual­se­vol moment la con­versa pujava uns quants graus de nivell i la pos­si­bi­li­tat d'error s'esvaïa. Poques set­ma­nes abans lle­gia l'arti­cle que Jordi Gine­bra li va dedi­car en el lli­bre d'home­natge que li van ofe­rir la gent més pro­pera quan es va jubi­lar, i com­pro­vava que aquell per­so­natge diver­tit que no obli­dava els orígens rurals es con­ver­tia en un direc­tor exi­gent de tre­balls científics, poc indul­gent amb el resul­tat fins que no era el que ell con­si­de­rava que havia de ser. Aque­lla bate­ria de dub­tes que pre­sen­ta­ven els seus pri­mers lli­bres i arti­cles es fona­men­ta­ven en un exa­men minuciós de la matèria que ana­lit­zava; les solu­ci­ons van anar venint a mesura que les vacil·laci­ons es tan­ca­ven, i pocs lingüistes han estat capaços en els dar­rers temps d'obrir tan­tes pers­pec­ti­ves necessàries. És simp­tomàtic que amb lli­bres d'una com­pli­cació nota­ble i amb arti­cles set­ma­nals al diari es guanyés tan­tes com­pli­ci­tats –i algun ene­mic–, que tanta gent dife­rent con­si­derés –amb raó o sense– que Solà era el seu lingüista, el savi que el repre­sen­tava. Per això es va cele­brar tant que se li con­cedís el Premi d'Honor de les Lle­tres Cata­la­nes, per aquesta raó està més jus­ti­fi­cada que mai la dia­triba de la família con­tra els polítics, no perquè no hagues­sin con­ce­dit honors sufi­ci­ents a Solà sinó perquè no han tre­ba­llat amb decisió i eficàcia per acon­se­guir per a la llen­gua la posició necessària. Solà era un home clar i en la seva mort la hipo­cre­sia hau­ria sobrat.