Sautó

Sautó és un poblet pen­jat a la mun­ta­nya, amb només deu habi­tants cen­sats, amb un peu a la Cer­da­nya i l'altre al Con­flent (deu habi­tants, i tenen un des­fi­bril·lador d'ús públic), poques cases que sem­blen enca­me­llar-se una sobre l'altra, amb teu­lats de pura pis­sarra i cons­truïdes amb la pedra fosca de la con­trada. En aquest racó de món hi viu un pica­pe­drer soli­tari amb la seva esposa, lluny de per­tot i de tot­hom. Un esco­daire ben espe­cial tan­ma­teix: ban­quer jubi­lat, des de fa anys es dedica a can­tar i gra­var cançons que ell mateix escriu, sem­pre en català.

Ens hi hem tro­bat una colla d'amics a cele­brar l'amis­tat al vol­tant d'una taula on la Moni­que, l'esposa de l'Albert, ens sor­pre­nia amb una deli­ci­osa i monu­men­tal ollada, el plat de pagès més típic de Cata­lu­nya Nord. Havent dinat l'Albert ens cantà unes cançons, entre les quals un parell de molt rei­vin­di­ca­ti­ves. En aca­bar ens ho deia: “Sabeu? Sem pas el que volem ser, la Républi­que ens ignora...”.

Canta les seves con­vic­ci­ons cata­la­nes d'un cap a l'altre del país des de fa més de vint anys, però es troba sol i no pas sem­pre accep­tat arreu. Per això li he dit algu­nes vega­des que és un pica­pe­drer soli­tari. Aquest dia a Sautó, a casa seva, el taller on pica la pedra, vam ser tes­ti­mo­nis excep­ci­o­nals de la seva obs­ti­nació, con­vicció i enar­di­ment. Voilà.