Quina dèria amb el cervell d'Einstein!

S'entén que sub­has­tin una casaca de John Len­non que s'assem­bla molt a la que duia a la cèlebre por­tada del disc Sgt. Pep­per's o una gui­tarra que havia tocat Elvis Pres­ley. S'entén menys que sub­has­tin uns ves­tits del xim­panzé de Mic­hael Jack­son... Tot això s'entén fins a cert punt perquè hi ha gent capaç de pagar molts quar­tos per aquesta mena de relíquies. Però qui està dis­po­sat a gas­tar-se un dine­ral per tenir una radi­o­gra­fia del cap d'Albert Ein­stein? Amb l'excusa que és una de les figu­res més emi­nents del segle XX, se l'ha con­ver­tit en una icona de con­sum com el Che, Marilyn o Bob Mar­ley. El Che és la revo­lució; Mary­lin, la sen­su­a­li­tat; Mar­ley, el porro, i Ein­stein, la intel·ligència. També és un iaio gam­ber­ret, perquè un dia va fer llen­go­tes. Cul­tura prima, de pòster i samar­reta.

La dèria del cer­vell d'Ein­stein ve de lluny. Quan es va morir, l'any 1955, el cer­vell va anar a parar a la ciència i periòdica­ment se'n fan estu­dis que al cap­da­vall no demos­tren res. Tam­poc no va ser­vir de res l'estrany iti­ne­rari del cor de Fran­cesc Macià. L'hi van extreure quan es va morir, l'any 1933, i va ser cus­to­diat a la Gene­ra­li­tat fins al 1939. Després va anar cap a l'exili jun­ta­ment amb Tar­ra­de­llas, i el 1977 tots dos van tor­nar a Palau, l'un al des­patx del pre­si­dent i l'altre a la caixa forta. Dos anys després el cor de Macià era enter­rat dis­cre­ta­ment a la tomba de l'Avi. Deu haver estat l'única víscera cata­lana exi­li­ada en soli­tari.

Les relíquies civils no són res en com­pa­ració amb les reli­gi­o­ses. Cons­ti­tu­ei­xen tota una enci­clopèdia del mal gust, la necrofília i l'ensar­ro­nada. No cal anar a l'estran­ger a fer la ruta dels supo­sats sants pre­pu­cis del Nen Jesús. Aquí tenim de tot, i vull recor­dar una fet real que sem­bla tret d'una pel·lícula de Ber­langa. El 1948, a bord del Pizarro (vai­xell de guerra de l'armada espa­nyola) van arri­bar al port de Bar­ce­lona les relíquies de sant Josep de Calas­sanç. Un esclat de fer­vor popu­lar i de naci­o­nal­ca­to­li­cisme va acom­pa­nyar en pro­cessó les vene­ra­bles res­tes del fun­da­dor dels esco­la­pis, a saber, el cor, el fetge, la melsa i la llen­gua.