Un fart de gols

Ahir, un bon nom­bre de colum­nis­tes de dia­ris madri­lenys –les edi­ci­ons dels quals són esta­tals i per­so­na­lit­za­des per a cadas­cuna de les comu­ni­tats autònomes– no es podien estar de refe­rir-se al par­tit de dis­sabte al Ber­nabéu. Així, el madri­dista Fede­rico Jiménez Losan­tos con­si­de­rava el 2 a 6 com una anècdota perquè, expli­cava, històrica­ment, i per molts altres con­cep­tes, el Real Madrid és supe­rior al FC Bar­ce­lona, excepte en fut­bol. Un altre dis­tin­git meren­gue del món dels arti­cles d'opinió, David Gis­tau, al·ludia a la gesta d'El Alamo, a la Nit Trista d'Hernán Cortés i als madri­dis­tes del car­rer que, després de la gole­jada, van reac­ci­o­nar posant-se la samar­reta de l'equip vençut en lloc d'ama­gar-la. Èpica i reac­ci­ons hono­ra­bles de molts dels seus segui­dors. Gis­tau aca­bava d'aquesta manera el seu escrit, que gus­to­sa­ment tra­du­eixo: «Sense dei­xar de reconèixer l'audàcia de Guar­di­ola, la per­so­na­li­tat del Barça en un camp hos­til, i el cali­bre Mag­num de defen­sors com Piqué, al cap­da­vall el fut­bol es revela ben sen­zill: ningú atura, quan estan ins­pi­rats i moti­vats, juga­dors que des del bres­sol van ser cri­dats a ser els millors. Els té el Barça. No els té el Real Madrid. La resta és retòrica.» El curiós del cas és que cabas­sos de gols com els de l'altre dia, el Barça ens n'ha rega­lat més d'un, però cap d'ells ha tin­gut, ni de bon tros, tant de ressò social i mediàtic. Com si el fet d'humi­liar l'equip de la capi­tal d'Espa­nya a domi­cili tingués un plus d'heroïcitat afe­gida, com si imme­di­a­ta­ment després del par­tit les mans tei­xi­do­res de mites es pos­ses­sin a tre­ba­llar. TV3, per exem­ple, així que l'àrbi­tre va xiu­lar la fi del par­tit, va començar a tra­mar una densa xarxa de parau­les, imat­ges, comen­ta­ris i records que no sé pas a quina hora de la nit, o de la mati­nada, es va aca­bar. Ima­gino que de manera impro­vi­sada, perquè fins i tot en el supòsit, no gens foras­se­nyat, d'una victòria bar­ce­lo­nista nor­mal i cor­rent, l'espai que li hau­rien dedi­cat no s'hau­ria con­ver­tit en l'inter­mi­na­ble monogràfic fut­bolístic que ens van etzi­bar.