Cal anar a votar?

No ha estat pas breu. Tot el con­trari, portàvem mesos d'una pre­cam­pa­nya que, final­ment, va desem­bo­car en una de les cam­pa­nyes més enso­pi­des dels dar­rers anys. La quan­ti­tat de des­propòsits i de tòpics fàcils uti­lit­zats seran difícils d'obli­dar, tant pel que fa als eslògans com als vídeos. Entre els pri­mers, fra­ses bui­des refe­ri­des al canvi, a una Cata­lu­nya millor, a la garan­tia de progrés, a la gent valenta, a la pro­tecció de la família, a rebel·lar-se –que ara es veu que con­sis­teix a anar des­pu­llat–, a par­lar clar, al dret al bilingüisme –que vol dir poder par­lar només en cas­tellà, perquè els cata­la­no­par­lants fa gene­ra­ci­ons que som bilingües a la força–... Entre els segons, des d'una noia que, ves per on, té un orgasme en dipo­si­tar la pape­reta a l'urna d'un can­di­dat super­man, a una ban­dera espa­nyola amb potes que li pispa la car­tera a un català ingenu, pas­sant per la gavina que des­tru­eix immi­grants il·legals. Una cam­pa­nya per a ado­les­cents amb poc seny en què els ciu­ta­dans han estat trac­tats com menors d'edat.

En fi, tot un reci­tal del mal gust, far­cit de manca d'idees i de l'autisme d'uns polítics cada cop més allu­nyats de la dura rea­li­tat quo­ti­di­ana d'uns ciu­ta­dans col­pe­jats per una crisi de la qual ningú sem­bla tro­bar el camí de sor­tida i empre­nyats pel menys­preu amb què Espa­nya tracta les seves deci­si­ons. I és que des de Madrid estant es pensa –pot­ser també ho cre­uen alguns dels nos­tres polítics– que els cata­lans són gent rara que s'empi­pen per les pro­me­ses no com­pler­tes del pre­si­dent del govern espa­nyol, o per la reta­llada –la segona, perquè la pri­mera ja es va pro­duir al Congrés dels Dipu­tats després del pacte entre José Luis Rodríguez Zapa­tero i Artur Mas– que un Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal qüesti­o­nat va fer del text esta­tu­tari, pas­sant per un PP que atia la cata­la­nofòbia com a eina elec­to­ral. Cal anar a votar?

Reco­nec que cal tenir valor per, sobre­po­sant-se a tanta fri­vo­li­tat, anar a votar, però seria pit­jor no fer-ho. En aques­tes elec­ci­ons, els par­tits polítics es juguen l'aritmètica par­la­mentària dels pro­pers qua­tre anys i els escons que donen o tre­uen la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat i el govern. Tan­ma­teix, els ciu­ta­dans ens hi juguem molt més. D'una banda, la via­bi­li­tat i la for­ta­lesa de les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons, del Par­la­ment en pri­mer lloc. Si la mei­tat o més dels elec­tors opten per no anar a votar, el resul­tat, amb inde­pendència de qui gua­nyi les elec­ci­ons, serà un Par­la­ment feble que donarà argu­ments a aquells que diuen que això de la rei­vin­di­cació de l'auto­go­vern i del dret a deci­dir és només la dèria d'uns pocs emmet­zi­nats pel virus iden­ti­tari. La prova del nou, diran un cop més, és que la par­ti­ci­pació a les elec­ci­ons a les Corts espa­nyo­les, que per a ells són les real­ment impor­tants perquè repre­sen­ten l'única nació veri­ta­ble, és sem­pre molt supe­rior. De l'altra, la cohesió social, ja que aquesta ha estat una cam­pa­nya en què alguns par­tits han inten­tat con­tra­po­sar espa­nyols i no espa­nyols, autòctons i immi­grants. Flac favor es faria a la cons­trucció naci­o­nal del país si es trenca la cohesió social. Per últim, perquè els can­vis que s'estan pro­duint a Cata­lu­nya (des­a­fecció d'una joven­tut que ja no creu en les pro­me­ses del pas­sat, ni té els lli­gams sen­ti­men­tals amb Espa­nya de les gene­ra­ci­ons de més edat, des­encís d'uns col·lec­tius col­pe­jats per la crisi, ciu­ta­dans menys­tin­guts que cre­uen que aquest Estat i aquest sis­tema polític ja no els ser­veix per fer front a les seves neces­si­tats) cal que tin­guin la seva tra­ducció par­la­mentària.

En con­clusió, encara que amb poques ganes, a con­tra­cor, mal­grat la cor­rupció i la manca d'una llei elec­to­ral pròpia (temes amb prou fei­nes pre­sents a la cam­pa­nya), cal anar a votar per dir prou i per bar­rar el pas a aque­lles opci­ons popu­lis­tes que mal­den per tren­car la cohesió social i l'auto­go­vern i que volen negar el dret a deci­dir dels ciu­ta­dans. Pro­ba­ble­ment és més fàcil que­dar-se a casa, pot­ser és el que els demana el cos a molta gent can­sada de tant des­ga­vell i fri­vo­li­tat, però seria un mal ser­vei al país i al futur, res­ta­ria força per fer front a la crisi econòmica i després no val­dria quei­xar-se.