4.757.302, 22

Són euros. I és a tall d'exem­ple. Fins i tot algú podria tor­nar a dir que es tracta de la xoco­lata del lloro, però la xifra que encapçala aquest escrit és la que surt de sumar les “com­pen­sa­ci­ons econòmiques del 2010 con­ce­di­des als ajun­ta­ments de Cata­lu­nya per retri­buir càrrecs elec­tes locals”. Quan hom mira el con­tin­gut de la reso­lució (de 13 de gener d'enguany), s'adona que es tracta sols de les des­ti­na­des als muni­ci­pis de menys de 2.000 habi­tants (que són un xic menys de la mei­tat dels que hi ha a Cata­lu­nya) i que són les retri­bu­ci­ons que van ser esta­bler­tes per l'antic govern, d'acord amb un decret de l'any 2008. En defi­ni­tiva, la dada per­met fer algu­nes refle­xi­ons i, sobre­tot, una pre­gunta.

Pri­mera reflexió: el lloro menja molt. La tasca dels càrrecs muni­ci­pals elec­tes als ajun­ta­ments de menys de 2.000 habi­tants és poca, per no dir nul·la en el cas de qui està a l'opo­sició. I mal­grat això i la supo­sada vocació de ser­vei, i el fet que poden com­pa­ti­bi­lit­zar la gestió a l'Ajun­ta­ment amb qual­se­vol altra feina (inclo­ent-hi la d'advo­cat urbanístic, o la de pro­mo­tor d'obra al muni­cipi veí...), con­ti­nuen cobrant. Pen­sem segui­da­ment en el que cobren en l'altra mei­tat dels muni­ci­pis cata­lans, i ens hi surt un lloro que més aviat sem­bla un gall dindi per Nadal. I sobre­tot, no diguem que això és el que evita la cor­rupció muni­ci­pal, ja que els regi­dors cor­rup­tes, democràtica­ment dis­tribuïts entre tota mena de par­tits amb quota de poder, han exis­tit i exis­tei­xen mal­grat les remu­ne­ra­ci­ons. Paguem el men­jar del lloro i el lloro pot­ser no en té prou.

Segona reflexió: fa molt temps que hem obli­dat que els con­tri­bu­ents no tenim cap obli­gació de donar men­jar a aquest lloro, excepte quan, pre­sent als plens muni­ci­pals o en reu­ni­ons rela­ci­o­na­des, li paguem les die­tes, perquè la feina s'ha de pagar, la repre­sen­tació en si mateixa, no. Aquesta retri­bució, direc­ta­ment rela­ci­o­nada amb la pro­duc­ti­vi­tat, expul­sa­ria d'aquests càrrecs la gent que n'ha fet una lucra­tiva pro­fessió, en la qual, empa­rant-se en l'auto­no­mia muni­ci­pal, els matei­xos alcal­des s'auto­de­ter­mi­nen el sou, en molts casos supe­rior al del pre­si­dent del govern d'Espa­nya. Evi­dent­ment, no és estrany que en temps de cam­pa­nya (la pròpia o d'altres) aquests regi­dors que paguem tots pas­sin el dia a la seu del par­tit, la qual cosa vol dir que el par­tit, a més de la seva sub­venció (escan­da­losa), té part del per­so­nal pagat per tots nosal­tres. Un dia, a més, podríem par­lar dels “dele­gats del lloro”, amb el nom d'asses­sors, que en nom­bre incomp­ta­ble i sense dis­tin­gir color polític han anant inun­dant els con­sis­to­ris, con­vi­vint amb els tècnics, i per­pe­tu­ant el seu lloc, tocat per la vareta màgica del par­tit de torn. No sabem si subs­ti­tu­ei­xen els tècnics o els matei­xos regi­dors; en tot, el lloro menja doble, quan no hau­ria de cobrar res.

Ter­cera reflexió: hi ha un munt de llo­ros al país, i en posaré sols un exem­ple: un país petit, on “des de dalt d'un cam­pa­nar sem­pre es pot veure el cam­pa­nar veí” (Llach dixit), reque­reix dele­gats del govern de la Gene­ra­li­tat? Ens va sem­blar bé que des­a­pa­re­gues­sin els qua­tre gover­na­dors civils, però ves per on, hem creat els nos­tres, i són set. El paga­dor és el mateix de sem­pre, i els asse­guro que això no fa aug­men­tar gens l'auto­go­vern, o la des­cen­tra­lit­zació, o l'eficiència. Pro­ble­mes d'haver adop­tat fórmu­les cadu­ques d'admi­nis­tració pública, pen­sant que pel fet de reto­lar-les en català eren millors. I la qüestió cab­dal: posarà fi a aquesta rèmora (més seri­osa que això de tres con­se­lle­ries, o deu alts càrrecs) el nou govern de la Gene­ra­li­tat?