Ja tenim líder espiritual

La cai­guda de cavall de Jordi Pujol que li ha fet veure la llum de la inde­pendència no ens ha d'enllu­er­nar. Que Pujol s'hagi fet inde­pen­den­tista no és el més relle­vant. En tot cas, seria relle­vant que no en fos abans. És igual. El que és relle­vant ara és la cons­ta­tació que fa de la rea­li­tat: o la inde­pendència o la des­a­pa­rició com a poble. “És el final de Cata­lu­nya com a nació, llen­gua, cul­tura i consciència col·lec­tiva. No demà mateix, però a poques dècades vista.” Ser inde­pen­den­tista a Cata­lu­nya ja no és una opció ideològica, és una neces­si­tat vital (fora, és clar, que es vul­gui ser només espa­nyol). Pujol mateix deia fa anys que la inde­pendència era invi­a­ble pels lli­gams econòmics i per­so­nals entre uns i altres. L'estultícia espa­nyola és de tal mag­ni­tud que a aques­tes altu­res els empre­sa­ris cata­lans han per­dut la por a la inde­pendència i la veuen com el camí més via­ble per evi­tar l'estan­ca­ment econòmic i poder créixer. Els argu­ments també són vàlids per als immi­grants de totes les èpoques que s'han inte­grat o es volen inte­grar a Cata­lu­nya. Fins i tot per als que no volen sen­tir a par­lar d'aques­tes coses; també ells sor­ti­rien bene­fi­ci­ats d'una Cata­lu­nya inde­pen­dent. L'opció emo­ci­o­nal, la que única­ment se sosté amb vin­cles vis­ce­rals, és ara l'altra: la de con­ti­nuar lli­gats a Espa­nya, de sot­me­tre-s'hi. El futur de Cata­lu­nya no depèn de si governa el PSOE o de si el PP obtindrà més o menys majo­ria. Això és el que hi ha hagut els últims trenta anys i sem­pre tin­drem les de per­dre. A Cata­lu­nya es donen les con­di­ci­ons necessàries: hi ha un Estat que no ens dóna cap alter­na­tiva digna, som un poble dis­po­sat a ser valent (l'emblema és la mani­fes­tació del 10 de juliol del 2010) i, ara, també tenim un líder espi­ri­tual, Jordi Pujol. Igno­rar aquests senyals seria una irres­pon­sa­bi­li­tat. Qui es posa a davant de tot això? Més ben dit: qui té la res­pon­sa­bi­li­tat de fer-ho? No crec que siguin els que ara són més joves. És res­pon­sa­bi­li­tat dels que per­ta­nyem a gene­ra­ci­ons que sabem a què s'assem­bla el que ve si no fem el pas que cal. Començant pels que ens gover­nen.