John Barry

Tu ja no hi ets, però queda la teva música. Quina frase més tòpica, oi? I quanta veri­tat en un tòpic, oi? I pot­ser no aca­bem de saber de què o de qui dimoni estem par­lant, oi? De fet, John, pocs conei­xien la teva mirada tímida, pocs t'hau­rien reco­ne­gut pel car­rer, però vas ser una de les per­so­nes que més ens van fer vibrar. Sense tu, algu­nes de les pel·lícules cen­trals del nos­tre currículum emo­ci­o­nal no hau­rien tin­gut cap mena de ganxo.

Què seria James Bond sense les teves músiques? I què me'n dius de Memòries d'Àfrica sense els acords aquells que esquinçaven l'espe­rit, men­tre la Meryl Streep apa­rei­xia depres­siva i pro­vava d'aixa­far-nos la teva gui­tarra? I el Cow­boy de Mit­ja­nit, què me'n dius? Oh, oh, oh. I Cot­ton Club? I Born Free, aque­lla lle­ona que ens enco­ma­nava ànsies de lli­ber­tat i grans horit­zons? Oh. Els nos­tres fills encara s'engan­xen a les teves melo­dies arros­se­ga­des, en versió Shrek o Mada­gas­car.

Perquè era sen­tir les teves cre­a­ci­ons, i tocar un plany etern amb els dits. Alguns t'acu­sa­ven de ser un sim­ple pro­ducte de Hollywood. I jo dic no, John Barry, no és això; en rea­li­tat és a la inversa, Hollywood és un pro­ducte teu. I de molts altres, però també teu. El Cine­mas­cope ens roba el cor, i ens buida la but­xaca, perquè ha comp­tat amb gent com tu. Gent que sap tocar la fibra, que ho fa i que sap que nosal­tres ens dei­xa­rem. Gràcies per l'èxtasi con­su­mista i pre­fa­bri­cat que ens vas rega­lar, èxtasi al cap­da­vall. Des­cansa en pau.